Hegel: en tot hi ha «l'altre»

El que està en el fons de tota determinabilitat és la negació (omnis determinatio est negatio, com diu Spinoza). [...] I aquesta negació és el que anomenem límit. Alguna cosa és el que és en el seu límit i pel seu límit. No s'ha de considerar el límit com purament exterior a l'existència, sinó més aviat com embolicant l'existència sencera. Quan es confon el límit quantitatiu amb el qualitatiu, es considera el límit com una determinació exterior a l'existència. Aquí només es tracta del límit qualitatiu. Quan es considera l'extensió, les tres jovades, per exemple, d'una terra es té el límit quantitatiu. Però aquesta terra és un prat, no és una muntanya, i aquest és el seu límit qualitatiu. -L'home, si vol ser realment, ha d'existir i limitar-se fins a el fi. Aquell que es disgusta massa davant el finit no aconsegueix cap realitat, s'agita al món de les abstraccions i es consumeix dins de si mateix.

Si considerem ara el que tenim en el límit, trobarem que tanca en si mateix una contradicció i que es produeix així com un moment dialèctic. El límit, en efecte, constitueix, d'una part, la realitat de l'existència, i, d'una altra, és la seva negació. Però quan negació de quelcom no és el no-ser abstracte en general, sinó un no-ser que és, o el que anomenem l'altre. En l'alguna cosa ens és donat també l'altre i sabem que tenim, no solament l'alguna cosa, sinó l'un altre també. [...]

Plató diu: Déu ha compost el món de la naturalesa de l'un i de l'altre (ton eterôu).

Lògica, Primera part, XCI, Zusatz -XCII, Zusatz (Ricardo Aguilera, Madrid 1973, p. 148-50).