Ludwig von Bertalanffy

Biòleg i filòsof austríac. Va néixer a Atzgersdorf, prop de Viena. Després d'acabar els seus estudis, i fins a 1948, va ser professor de biologia, de la qual va ser un dels més importants teòrics, a la universitat de Viena. Ja a partir de 1920 va destacar també pels seus estudis epistemològics. En 1949 se'n va anar al Canadà i va residir algun temps als Estats Units. Va estudiar en el context del Cercle de Viena, però es va oposar sempre a les concepcions reduccionistes, mecanicistes i positivistes. Per això, tant en contra del mecanicisme com en contra del vitalisme, va elaborar la seva teoria «organísmica» per a explicar els fenòmens vitals. Per Bertalanffy tot organisme constitueix un «tot obert» que és un «sistema que intercanvia matèria amb el mitjà circumdant, que exhibeix importació i exportació, constitució i degradació dels seus components materials».

En aquesta concepció organísmica, que estarà a la base de la seva posterior teoria general dels sistemes, el mateix Bertalanffy reconeix la influència d'autors com Nicolau de Cusa, Vico, Leibniz, Goethe, Hegel, Marx, Spengler i Nicolai Hartmann. A diferència dels sistemes mecànics, essencialment tancats, que només necessiten el mitjà l'energia per a funcionar, un organisme viu és un «sistema» físic-químic obert amb identitat pròpia, caracteritzat per la seva equifinalitat (capacitat d'arribar a un mateix estat a través de camins diferents), que és un cas particular de la propietat d'equipotencialitat dels sistemes oberts. Una altra característica essencial dels sistemes vius és la seva capacitat espontània d'acte-organització.

El conjunt de les seves obres sobre l'estudi de sistemes oberts en física i biologia, va donar origen a un conjunt d'idees interdisciplinària denominat «Teoria general dels sistemes». Aquesta teoria, apareguda uns deu anys abans que la cibernètica i que la teoria de la informació, entronca amb alguns aspectes d'aquestes i d'altres teories «sistémicas». Però Bertalanffy considera que molts d'aquests enfocaments són encara deutors dels paradigmes mecanicistes i reduccionistes de tipus positivista, mentre que el seu enfocament, de base organísmica, tendeix més cap a concepcions de tipus emergentista i s'orienta en el sentit d'aconseguir una nova base, diferent de la formulada per Carnap i els filòsofs del Cercle de Viena, per a la unificació de la ciència (veg. text), obstinació en el qual va ser seguit també per altres filòsofs de la ciència, com Hempel.

En l'actualitat, l'enfocament de Bertalanffy és seguit per diversos autors (especialment, per Erwin Laszlo) i entronca directament amb els estudis en noves disciplines com la física del caos, o l'estudi dels sistemes allunyats de l'equilibri de Ilya Prigogine.

La seva obra més coneguda és Teoria general dels sistemes. Bases, desenvolupaments i aplicacions, publicada en 1968. (Existeix traducció castellana en FCE, Madrid 1976), que és una obra en la qual recull diverses conferències, assajos i articles escrits a partir de 1940. Altres obres destacables són: Nicolau de Cusa (1928); Biologia teòrica, 2 vols. (1932); Els problemes de la vida (1949); Teoria general dels sistemes: un nou enfocament cap a la unitat de la ciència, escrita juntament amb C.G. Hempel, R.I. Bass i H. Jonas (1951); Models teòrics en biologia i psicologia (1952); El problema ment-cos. Un nou enfocament (1964) i Robots, home i pensament (1967).

(Veg. teoria general dels sistemes).