Gustav Bergmann

Filòsof austríac. Va néixer a Viena, on va cursar estudis de matemàtiques, dret i filosofia, i va ser membre del moviment del positivisme lògic associat al Cercle de Viena. En 1938 va emigrar als Estats Units, on va ensenyar en els departaments de filosofia i psicologia de la universiad de Iowa. A partir de 1947 va formar part del comitè de redacció de la revista «Philosophy of Science». Inicialment Bergmann va prosseguir els mètodes d'anàlisi filosòfica iniciades per Moore, Wittgenstein i Carnap, intentant la construcció d'un «llenguatge ideal» els aspectes del qual semàntics indicarien l'estructura ontològica de la realitat, però cap a 1950 va començar a separar-se dels postulats bàsics de l'empirisme lògic, ja que, encara que compartia moltes tesis d'aquest moviment (especialment estava molt proper a les tesis de Carnap), Bergmann era més conscient dels compromisos i pressupostos metafísics inclosos en aquestes tesis. Aquest distanciament es va començar a forjar a partir de les seves obres La metafísica del positivisme lògic (1954) i Filosofia de la ciència (1957), i es va acréixer cap als anys seixanta. A partir d'aquest moment va manifestar progressivament un major interès cap a la filosofia de Brentano i de Meinong, i es va ocupar de la relació entre significat i intencionalitat, com ho reflecteixen les seves obres Significat i existència (1959), Lògica i realitat (1964) i Realisme: una crítica de Brentano i Meinong. Amb aquest gir Bergmann va escometre una important crítica al neopositivisme i va desenvolupar una forma de realisme extrem que es desenvolupa en la seva obra pòstuma Nous fonaments de l'ontologia (1992)