Apologètica

(del grec ἀπολογητικός, apologetikós, relatiu a la defensa, de άπολογέομαι apologéomai, defensar-se) Una de les primeres característiques de la teologia cristiana naixent que, per les circumstàncies històriques i culturals en què es va desenvolupar, va sentir la necessitat de defensar-se dels atacs de l'entorn pagà.

L'apologia primitiva, duta a terme pels pares apologistes, del s. II, va exigir una inicial defensa de la fe mitjançant intents de fonamentació racional. El tret primitiu es va fer, no obstant això, permanent i característic de la teologia cristiana al llarg de la història.

En l'Edat Mitjana, presenta ja una certa col·laboració entre fe i raó, adoptant sobretot la forma d'exposició dels anomenats preàmbuls de la fe.

Després de la Il·lustració i el creixent racionalisme de la societat en general als últims segles, es considera que es fa necessària, de nou, una justificació racional de la fe cristiana, raó per la qual l'apologètica passa a ser una part pròpia de la teologia que s'ensenya en les facultats eclesiàstiques, en l'actualitat denominada «teologia fonamental».