Psicologisme
De Wikisofia
La revisió el 21:29, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - Husserl]] -qui primer ho havia mantingut- ho + Husserl]] –el primer que ho havia mantingut– ho)
Terme que s'aplica, en general, als enfocaments filosòfics que analitzen el coneixement en termes psicològics. En sentit més específic, doctrines defensades en el s. XIX, a Alemanya, per J.F. Fries (1783-1844) i Friedrch Eduard Beneke (més pròpiament), els qui oposant-se a l'idealisme especulatiu de Hegel defensen una reinterpretació psicològica de Kant, fundada en l'observació per introspecció del fet del conèixer. La veritat, i amb ella tota ciència, reposa en i es justifica pel procés psicològic d'un acte de coneixement.
Al psicologìsmo pertany d'alguna manera la justificació –merament psicològica, segons alguns– del coneixement feta per l'empirisme anglès clàssic. A mitjan s. XIX, John Stuart Mill sosté que el fonament de la lògica i les matemàtiques és també la introspecció.
El neokantisme propugnarà una tornada a Kant que s'oposarà a tota interpretació psicològica de la Crítica de la raó pura. En aquesta obstinació destaca Rudolf Hermann Lotze, així com l'escola de Baden, que defensa la independència dels valors de tota fonamentació psicològica, i l'escola de Marburg, que fa el mateix per l'ètica, l'estètica i la ciència en general.
Franz Brentano reintroduce el psicologisme amb la seva teoria de la intencionalitat, interpretant psicològicament les categories lògiques, o els conceptes com a productes psíquics, mentre que Gottlob Frege i Edmund Husserl –el primer que ho havia mantingut– ho desprestigien definitivament (veg. text).