Teoria crítica
De Wikisofia
La revisió el 16:37, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - formes de [[ideologia|ideologi + formes d'[[ideologia|ideologi)
Expressió introduïda per Max Horkheimer cap a 1937 (en una sèrie d'escrits, recollits després en Teoria crítica, 2 vols., 1968) que aplica al que, després de les aportacions successives de Th. Adorno, H. Marcuse i J. Habermas, principalment, serà conegut com el nucli filosòfic de l'escola de Frankfurt, i que s'expressa bàsicament a través de crítiques a autors i corrents filosòfics.
Recorre Horkheimer a l'expressió de «teoria crítica» per diferenciar la seva postura filosòfica de la qual implica la «teoria tradicional», basada aquesta en un model de racionalitat merament lògica que confia a la raó la principal tasca de concordar finalitats i mitjans, racionalitat que, a la llarga, s'ha mostrat destructora de si mateixa i que mereix l'apel·latiu de «raó instrumental». Enfront d'ella, la teoria crítica planteja la racionalitat com una crítica a totes les formes d'ideologia i domini que apareixen en la societat actual, històricament derivades d'un concepte de raó (com a instrument) que, perseguint el domini de la naturalesa, ha acabat per dominar al mateix home. L'arrel irracional d'aquesta raó, deïficada durant l'etapa de la Il·lustració, s'ha mostrat de forma ostentosa a través dels diversos feixismes i nazismes del present (veg. text).
És una teoria del coneixement i, alhora, una teoria de la societat, que es basa en una crítica marxista, no dogmàtica; recorre al mètode dialèctic de Hegel, entès no idealísticament, i atribueix a la raó una essencial dimensió pràctica (praxi), per la qual no només es transforma la societat sinó que també es constitueix l'home. En el rerefons de la teoria hi ha, a més, profundes influències de la filosofia clàssica alemanya: Kant, Schopenhauer, Dilthey, Nietzsche, Weber i Husserl.
S'acusa als diversos membres de l'escola de Frankfurt d'haver fet, simplement, reflexions crítiques sobre la societat i de no haver desenvolupat una concepció sistemàtica de la teoria crítica; d'aquesta acusació se salva, no obstant això, J. Habermas a qui s'atribueix un projecte de filosofia sistemàtica.
