Neorealisme

Terme que designa un corrent filosòfic d'origen anglosaxó que es va iniciar a principis del segle XX i es va centrar en la gnoseologia.

Es va iniciar a Anglaterra amb la publicació del llibre de G.I. Moore Refutació de l'idealisme, i va ser ràpidament acceptada per B. Russell, S. Alexander, Lloyd Morgan, C.D. Broad i A. N. Whitehead. (En cert sentit, encara que sense connexió directa amb els autors neorrealistes anglosaxons, també es considera a N. Hartmann com a pertanyent al neorealisme). Però si bé va sorgir com a crítica a l'idealisme gnoseològic, i especialment en contra del neohegelianisme de Bradley i Mc Taggart, va tenir els seus majors desenvolupaments als Estats Units, on va ser defensada per W. P. Montague, i els col·laboradors de la revista «The New Realism» (W.T. Rarwin, R.B. Perry, I.G. Spaulding), conjuntament amb els psicòlegs I.B. Holt i W.B. Pitkin. Aquest conjunt d'autors va formar un equip de treball per elaborar una filosofia que compartís unes tesis comunes, a fi de crear una base més objectiva de la reflexió. El seu punt de partida va ser la crítica de les tesis de l'idealisme gnoseològic, que sustentava la reducció de l'objecte del coneixement a una manera de ser del subjecte cognoscent. Aquesta tesi idealista, encara que amb marcades diferències, era acceptada tant pels corrents derivats de l'idealisme romàntic, com pels diversos espiritualismes, així com pels neokantians i els neohegelians. Davant ella, els neorrealistes, malgrat alguns punts de discrepància entre ells, consideraven que la relació que s'estableix entre el subjecte cognoscent i l'objecte del coneixement no modifica en res la naturalesa d'aquest, sinó que és una relació externa i, per tant, no hi ha dependència real de l'objecte del coneixement respecte del subjecte. D'aquesta manera, afirmaven que ni totes les entitats són mentals, ni són depenents de si són o no conegudes. No obstant això, no van aconseguir establir unes tesis comunes sobre el status dels objectes mentals i les seves relacions amb les entitats físiques. També professaven una marcada tendència cap a l'empirisme (tot el coneixement parteix de l'experiència i està limitat per ella) i cap al naturalisme (tendència a considerar com a única manera de ser, inclosa la consciència, el de les realitats naturals).

D'altra banda, Popper va anomenar realisme crític a la seva interpretació realista de la ciència i de les teories científiques, encara que generalment prefereix la denominació de racionalisme crític. Segons aquesta interpretació les teories científiques no són només instruments útils, sinó també, i sobretot, conjectures sobre la realitat.