Substància



(del llatí substantia, de sub, sota, i stare, estar, per tant traducció del grec ὑπόστασις, hypóstasis, allò que està sota, el suppositum, com el fonament, i sobretot de οὐσία, ousía, l'essència o entitat d'alguna cosa, per també de ὑποκείμενον, hypokhéimenon, el subjecte o el substrat)

En l'ús ordinari del llenguatge, la naturalesa química d'un cos concebuda molt vagament o la naturalesa d'un assumpte, en oposició al que es considera secundari o accidental, però terme fonamental en la història de la filosofia tradicional occidental, oposat al també definit i precís d'accident. En Aristòtil, veritable introductor del terme en l'ús filosòfic, en principi, el real existent com a individu, encara que la noció varia al llarg de la seva obra filosòfica.

En les obres lògiques, com les Categories, són els individus, els organismes vius, als que anomena «un això» (τόδε τί, tóde tí)), com a homes, animals, plantes, als quals anomena també «substàncies primeres» («allò que no es diu d'un subjecte»), en oposició als accidents, que són només «maneres de ser això» (vegeu la citació). Però amb la introducció de les expressions de matèria i forma, o d'acte i potencia com a elements fonamentals en l'explicació del canvi, i en general amb la introducció dels diversos sentits de ser, la noció de substància es torna més complexa. Així en Metafísica, Aristòtil sosté el punt de vista que la substància és subjecte, essència i forma, i fins canvia la terminologia anterior, de les obres lògiques, en anomenar «forma a l'essència de cada cosa, és a dir, a la seva entitat [ousía, substància] primera» (vegeu la citació). Per tant, substància és, en Aristòtil, tant el subjecte que no necessita una altra cosa per a existir (com és el cas dels accidents) i el substrat dels canvis accidentals, o l'essència d'una cosa, o la forma, o acte, que fa que una cosa sigui el que és (vegeu la citació).

René Descartes

La filosofia moderna va adoptar la noció aristotèlica (parcial) de substància com «el que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per existir» (vegeu la citació), encara que Descartes, com Spinoza, (vegeu la citació) matisen la noció a la seva manera. Segons Descartes, existeixen només dues substàncies, la material i l'espiritual, amb els seus atributs corresponents d'extensió i pensament. Spinoza la identifica, conseqüentment, amb l'única realitat, Déu o la naturalesa (Deus sive natura), afirmant un monisme. Amb l'empirisme la noció entra en crisi i tendeix a desaparèixer. Primer, amb Locke la declaren incognoscible; és una idea complexa que s'assigna a un substrat material desconegut, l'existència del qual se suposa, i se la substitueix per la doctrina de les qualitats primàries i secundàries, fins a desaparèixer convertida en una associació d'idees: «col·lecció d'idees simples unides per la imaginació». És típicament empirista, tant en l'empirisme clàssic com en el contemporani, la consideració de la substància com un «feix» de qualitats, o un «flux», si es tracta de l'ànima; així l'explicava ja en el seu temps Hume (veure text 1 i text 2).

Kant tracta la substància com una forma de conèixer els objectes de l'experiència, això és, com una categoria, doncs tot quant experimentem ha d'entendre's com a permanent en el temps o no, igual com ha d'entendre's com a causa o efecte. No obstant això, l'ús de la categoria de substància més enllà de l'experiència, referida a coses en si, com l'ànima, el jo, Déu, etc., no és més que una il·lusió transcendental, i la seva justificació, un paralogisme.