Angst

En la filosofia de Heidegger, l'angoixa (Angst) designa l'estat que sobrevé en l'adonar-se que l'existència del ser-aquí, el tret fonamental del qual és el d'un llançament en haver de ser, no se sosté en una altra cosa que en aquest haver de ser mateix. Els ens amb els quals es relaciona el ser-aquí no constitueixen, doncs, el fonament de la seva existència, com sí que sembla a una existència inautèntica (aquella que no assumeix el seu llançament en haver de ser, amb tot el que això comporta, com a fonament de la seva existència), raó per la qual Heidegger parla d'un anorreamentdels mateixos. En tot cas, cal destacar que l'angoixa no designa aquí (com tampoc ho feia en el cas de Kierkegaard) un estat psicològic, òntic en definitiva, sinó un caràcter ontològic del ser-aquí.

L'analítica de l'existència, del Dasein, a través de la descripció de les seves estructures íntimes, fa patent en què consisteix l'ésser de l'ens en l'ésser del qual «li va a aquest el seu ésser»: resoldre's a anar a la trobada de la mort fa possible viure el temps futur per ser en el present; el que va sent és el que amb consciència autèntica, amb el «estat de resolt», es ha estat en el passat, de manera que el futur sorgeix del passat, de la mateixa manera que el passat només és autèntic en vista d'un futur comprès; el «ser aquí» viu en el present com ser tendit entre el passat i el futur, amb consciència de la seva finitud, la seva facticitat, la seva angoixa i la seva «ser per a la mort. En això consisteix la temporalitat i historicitat de l'ésser humà. El «ser aquí» viu en el temps i la història, no perquè es troba immers en ells, sinó que és històric i temporal perquè temps i història sorgeixen del seu mateix ser (veg. citació). S'és autènticament quan s'és de manera finita; l'existència autèntica és la finita. (Col·laboració de Maite Saurí Navarro.)