Crisip



Filòsof grec estoic nascut a Soli o Sols, Cilicia, encara que va desenvolupar la seva activitat a Atenes, ciutat en la qual va viure a partir dels catorze anys, i en la qual va morir al voltant dels anys 208 - 204 a. de C. Inicialment, va freqüentar els cercles platònics de l'època de l' Acadèmia Nova, i fins i tot va publicar alguns escrits platonitzants, però va abandonar aquesta orientació per discrepar amb la teoria del coneixement defensada pels platònics. Llavors, va seguir a Cleantes i va ingressar en la Stoa o Pòrtic (nom que rebia l'escola estoica fundada per Zenó de Cítion), orientació rival de la representada per l'Acadèmia. A la mort de Cleantes (segon escolarca de la Stoa), Crisip el va succeir en la direcció de l'escola (c. 230/231 a. de C.). Va centrar la seva activitat intel·lectual a desenvolupar les tesis iniciades per Zenó de Cítion i es va basar també en alguns desenvolupaments de la lògica megàrica.

Precisament en el terreny de la lògica i de la teoria del significat és on l'obra de Crisip va ser més decisiva, però també va desenvolupar les tesis de la física i l'ètica, fins al punt que es considera a Crisip com el segon fundador de l'estoïcisme, i és l'autor a qui aquesta escola ha de més la seva gran influència posterior.

En lògica i epistemologia va desenvolupar la teoria de les representacions catalèptiques (φαντασία χαταληπτιχή), la teoria del lekton (λεχτόν), la distinció entre significant (τσημαίνοντα) i significat (τσημαινόμενα) i va combatre les tesis de Diodor Cronos que volien reduir el possible al real. Per Crisip, tot fet és necessari, ja que està sotmès al destinació (Εἱμαρμένη) i a la providència (Πρόνοια), però ha de distingir-se entre necessitat absoluta, dependent de la physis (φύσις), i necessitat relativa, dependent de la voluntat humana. Crisip defensa, en el si de la concepció determinista de la física estoica, l'existència d'una possibilitat d'elecció lliure que permet al savi seguir per la seva voluntat el que ja està prèviament marcat per la destinació. Aquesta elecció de seguir una vida «conforme a la naturalesa» (vegeu el text) és, no obstant això, deliberada, (mantenint una posició que, en certa forma, retrobem en Spinoza), i és la pròpia de l'ideal del savi (vegeu el text). D'altra banda, Crisip també va afrontar el problema d'explicar l' existència del mal i conciliar-lo amb l'existència d'una divinitat bondadosa. Segons ell, la divinitat ho disposa tot per aconseguir el màxim bé, però el mal és necessari ja que, en tot parell de contraris (com bé-mal), l'absència d'un comportaria l'anihilació de l'altre. Així, els béns no poden existir sense els mals i, en certa forma, defensa un optimisme que fa pensar en el defensat per la teodicea de Leibniz). D'altra banda, el mal moral procedeix de la voluntat humana que es vol desviar de les disposicions divines. En tant que procedeix solament de la voluntat (les accions no són bones o dolentes, només ho és la intencionalitat), el mal pròpiament no és una entitat positiva, sinó solament una manca o privació imputable a la voluntat humana.

En l'article dedicat a l`estoïcisme estan més desenvolupats els aspectes generals d'aquesta doctrina que Crisip va contribuir decisivament a fundar amb les seves més de set-centes publicacions, la majoria d'elles de lògica, física i ètica. D'aquestes obres, solament ens queden alguns títols i uns pocs fragments.

• Bibliografia:Bibliografia sobre l'estoïcisme