Homo homini lupus

Frase de Plaute que significa que l'home és un llop per a l'home. Però aquesta frase s'ha fet cèlebre en el context de la teoria política de Thomas Hobbes, qui l'usa per a qualificar l'espècie humana, ja que concep als homes com a àtoms d'egoisme que, de no estar constrets per lleis que coaccionin el seu dret natural, acabarien destruint l'espècie.

Segons Hobbes hi ha dos postulats que fonamenten la ciència política:

1) la cupiditas naturalis (l'avidesa natural) i

2) la ràtio naturalis (raó natural).

Pel primer postulat, cada individu vol gaudir ell solament dels béns comuns; pel segon, cada individu fuig de la mort, especialment de la mort violenta, com del pitjor mal (veure cita). El primer postulat -dirigit contra Aristòtil -, elimina la possibilitat que l'home sigui per naturalesa un «animal polític» (veure cita). Hobbes nega que els homes siguin «bons per naturalesa». Per a ell, «tota associació espontània neix o de la necessitat recíproca o de l'ambició, però mai de l'amor o de la benevolència cap als altres», de manera que per Hobbes l'origen de les societats no és cap pretesa bondat natural, sinó el temor recíproc (veure cita). Al seu torn, la causa fonamental d'aquest temor és la igualtat de naturalesa entre els homes (Hobbes proclama la igualtat natural humana), raó per la qual tots desitgen la mateixa cosa i, per tant, l'ús exclusiu dels béns comuns. En tant que tots són iguals, tots tenen el mateix dret sobretot, inclosa la vida dels altres (De cive., 1, § 14; Leviatan, 13). Això, juntament amb la tendència natural a perjudicar-se mútuament, origina, en l'estat de naturalesa, un estat de guerra incessant de tots contra tots, en la qual l'home és el pitjor enemic per a l'home, situació que fa pensar que els homes són més semblants als llops que a les abelles. Evidentment, en aquest estat de naturalesa no pot parlar-se de justícia (ni d'injustícia), ja que aquesta només sorgeix amb la llei, i la llei és fruit d'un pacte comú. No obstant això, ja que el dret és la llibertat d'usar les pròpies facultats segons la raó, tret que aquesta sigui capaç de trobar un mitjà millor, la guerra de tots contra tots és la condició natural (i legítima) en l'estat de naturalesa. Però, ja que aquesta guerra de tots contra tots desembocaria en la destrucció total de la humanitat, aquest estat ha de ser superat, ja que la mera amenaça d'aquesta pugna compartida entre tots, impedeix tota activitat econòmica i tota previsió. Així, no seria possible ni el comerç, ni la indústria, ni l'agricultura, ni la ciència o l'art, i l'home seguiria estant al nivell dels animals (Leviatan., 13; De cive, 1, § 13).

Thomas Hobbes

En tant que la raó natural humana permet la previsió, l'ús d'ella és la que proporciona a l'home el principi general del que procedeixen les lleis naturals de la civilització, i prohibeix als individus actuar de la manera que ocasiona la destrucció de la vida (Leviatan, 14). Aquest és el fonament de la llei natural. D'aquesta manera Hobbes proclama que la llei natural no procedeix de cap ordre còsmic o diví, sinó que és fruit de la pròpia raó humana. Les normes derivades del dret natural s'orienten, segons Hobbes, a alliberar a l'home de la seva pròpia autodestrucció, i li imposen una disciplina i una regulació de la llibertat instintiva per produir seguretat. Per això, per Hobbes, la primera i principal norma és la de buscar i aconseguir la pau quan sigui possible i, si no ho és, buscar tots els mitjans i avantatges de la guerra. (Leviatan, 14) (veure Leviatan).

Sigmund Freud, des de la perspectiva de la psicoanàlisi confirma aquest dictum i insisteix en l'existència d'una pulsió d'agressivitat humana, segons la qual l'home no veu en el proïsme solament un semblant o un col·laborador, sinó també un objecte de satisfacció dels seus impulsos agressius i de domini (veure text ).