Filó d'Alexandria

Filòsof judeo-hel·lenístic que va iniciar la tradició exegètica i al·legòrica a Alexandria, ciutat en la qual va exercir com rabino. Procliu a la col·laboració amb els romans, va ser un personatge que va actuar com a intermediari entre els seus conciutadans i els representants de l'Imperi. La seva obra és un intent de conciliació entre la religió judaica i la filosofia grega, sobretot el platonisme, l'estoïcisme, l'aristotelisme i el neopitagorisme.

No obstant això, Filó no és pròpiament un filòsof, sinó un intèrpret de la Bíblia. Segons ell, els textos sagrats tenen un caràcter alegórico pel que no ha d'interpretar-se de manera literal. D'aquesta manera, Filó interpreta el relat del Gènesi com una descripció de la creació, però no del món sensible, sinó del món intel·ligible, en la qual els set dies de la creació han d'entendre's com a manifestacions d'un ordre de successió i no com a exponents d'una temporalitat. Així, en els textos sagrats, l'important no són els fets que es descriuen sinó allò que simbolitzen, ja que la veritable realitat, Déu, és totalment transcendent i d'ella l'home no pot rebre més que un reflex. Déu és el ser veritablement ser («jo sóc el que sóc», diu l'Escriptura), el Bé suprem i ser simplicíssim. Déu és, doncs, pròpiament incognoscible i solament podem aconseguir a comprendre una mica d'ell perquè s'ha manifestat per la seva pròpia revelació i pel fet de deixar el seu rastre al món. Combina aspectes del Gènesi bíblic i del Timeu de Plató per defensar la idea d'un Déu incorpori i únic creador i ordinador del món. Però Déu no es relaciona directament amb el món material sinó a través del Logos, que és pròpiament l'agent creador, concebut per Filó com el pensament i la «paraula» divina. Aquest Logos creador és, simultàniament, expressió de l'intel·lecte diví i primera hipòstasi de l'Un (tesi que serà posteriorment desenvolupada per Plotí i els neoplatònics), i és el principi del món intel·ligible o el «lloc» de les Idees, arquetips o models de la realitat. Es manifesta a través dels «logoi» o expressions actives de Déu, executors dels seus plans eternament concebuts.

En una gradació d'éssers de caràcter intel·ligible i jerarquitzats apareixen, per sota del Logos, les Potències, que actuen com a intermediaris entre Déu i el món. Les ànimes humanes són també éssers intermedis que són com una imatge del tot, un microcosmos, però són éssers més propers a la matèria, que han quedat atrapats en ella pel cos (principi material), però dotats d'ànima (principi intel·lectual) i d'un principi espiritual immortal: el nous. Aquest nous (νοῦς) és al cos humà el que el logos diví és al cosmos, i és una certa presència de la divinitat en l'home. Per això, mentre les coses són, a la manera platònica, com a imatges de les idees arquetípiques, l'home té com a arquetip el mateix logos diví.

Entre les seves obres destaquen: Comentari al·legòric sobre les Santes Lleis (dedicat als primers capítols del Gènesi); Sobre el Decàleg; Sobre l'artesà del món; Sobre la vida contemplativa; Sobre les lleis particulars; Sobre l'emigració d'Abraham; Sobre la Providència i Sobre l'eternitat del món.