Principi

 (del llatí principium, començament, origen, fonament, principi, derivat de princeps, príncep, derivat al seu torn de primus i capio: el que ocupa el primer lloc)

El que és fonament, origen i començament tant del pensament (aspecte epistemològic i lògic) com de l'aparèixer de les coses (aspecte ontològic). Aquesta duplicitat d'aspectes del principi sorgeix des del primer moment en què comença la filosofia: arkhé (ἀρχή), principi o començament entre els presocràtics, és l'element material (ordre ontològic) del que sorgeix i al que es redueix la naturalesa, i que ha de ser conegut (ordre epistemològic) com a realitat última per poder explicar-la; Plató atribueix a la idea del Bé la doble qualitat de ser causa i origen del món intel·ligible i paradigma del món visible; Aristòtil distingeix entre els primers principis del coneixement, principis del canvi i primers principis i les primeres causes de totes les coses; els primers són lògics, els segons gnoseològics i els tercers metafísics o ontològics. Kant denominarà a la pregunta pel principi «recerca de l'incondicionat», legítima en l'ordre del pensament, raó per la qual pot ser buscat i pensat com a principi explicatiu, però il·legítima en l'ordre de l'existent, perquè mai pot ser trobat o conegut, en estar més enllà de tota experiència possible.

Els principis lògics reben el nom de lleis generals del pensament i es consideren com a tals els principis de identitat, no contradicció i tercer exclòs, així com els axiomes i definicions, les lleis de la lògica i les premisses dels raonaments. Els principis que es refereixen a la realitat els descriuen les ciències, amb la denominació adequada de lleis de la naturalesa; no obstant això, l'afirmació que tot fenomen obeeix a lleis (causals o no) és un principi d'ordre metafísic. En ètica o moral als principis els hi anomena normes.