Qualitats primàries i secundàries

Distinció pròpia de la filosofia i la física corpuscular del s. XVII, establerta inicialment per Robert Boyle en la seva Història de les qualitats de les partícules (1671), qui, inspirant-se en l'antiga distinció de Demòcrit entre qualitats convencionals i reals de les coses i la distinció escolàstica entre sensibles propis i sensibles comuns, entén que les primàries són objectives i les secundàries subjectives. Les qualitats primàries (solidesa, extensió, figura, forma, moviment o repòs i nombre) existeixen de manera objectiva en les coses, mentre que les secundàries (gust, color, sabor, so, calor, etc.) existeixen només en el subjecte, que rep passivament l'acció d'un «poder» que les coses exerceixen a través de les qualitats primàries. Van admetre també la distinció Galileu, Hobbes, Descartes i Gassendi. Es deu a Locke, no obstant això, la formulació definitiva de les característiques de les «qualitats primàries» i de les «qualitats secundàries». Aquestes qualitats, juntament amb les potències o poders, formen segons Locke el conjunt de la substància, aquest alguna cosa desconegut, que està més enllà de les qualitats primàries i secundàries i que és el seu suport (veure text ). Berkeley va criticar aquesta distinció considerant que tant les primàries com les secundàries són simples alteracions del subjecte i que, per tant, no hi ha més substància que la percepció, reduint, per tant, tota sensació a fenomen. Hume va mantenir un fenomenisme semblant al de Berkeley i va criticar, a més, de forma específica la idea dels poders ocults en les coses.