Arkhé

(del grec ἀρχή, arkhé, que significa principi, començament, mandat rector, punt de partida i fonament) En sentit filosòfic aquest terme va ser usat per primera vegada per Anaximandre per a referir-se a l'element inicial i constitutiu del qual procedeixen totes les coses. Tota la filosofia milesia i, en general, tota la filosofia presocràtica és una investigació sobre el ἀρχή o principi del qual procedeix tot, que és el fonament de tot, i que és, alhora, l'element que continuen sent les coses malgrat els canvis. En aquest sentit, aquest terme agrupa tots els significats, ja que simultàniament és principi (en tant que origen i en tant que principal o el primer), mandat rector (en tant que tot procedeix d'ell) i fonament que fa possible tota presència.

Plató usa aquest terme com a sinònim de causa de moviment (Fedre, 245c) i com a fonament de la demostració (Teetet, 155d). Aristòtil, en el seu estudi de la filosofia presocràtica és qui més ha contribuït a la fixació de la noció d'aquest terme. Per a Aristòtil, els presocràtics ho concebien solament de manera material, com a element inicial d'on procedeixen totes les coses (i, en aquest sentit, ho seguia utilitzant Lucreci en afirmar que els àtoms són el arkhé de totes les coses), mentre que, per a Aristòtil, el arkhé no és solament material. De fet, definia la filosofia com a «coneixement dels primers principis (arkhái) i causes» (vegeu el text) i donava sis precisions d'aquesta noció (vegeu el text). Al seu torn, per a Aristòtil les seves quatre causes són també arkhai, com el són també els axiomes i, especialment, el principi de no contradicció

Vegeu principi.