Malaltia mental

Trastorn psíquic, o mental, el diagnòstic del qual i tractament incumbeix a la psicopatologia, base científica de la psiquiatria. Es distingeixen dos grans grups: psicosi i neurosi. Les psicosis són trastorns psíquics greus de la personalitat de l'individu, que pertorben greument la seva vida psíquica, en particular la seva manera de pensar, sentir i comportar-se. Es divideixen, pel seu origen, en exògenes i endogenes. A les primeres, pertanyen les psicosis d'origen extern, per exemple, les d'esgotament i les infeccioses (enverinament, per exemple). A les endogenes, d'origen hereditari en general, pertanyen la neuropsicosis (l'epilèpsia), les psicosis degeneratives (com l'esquizofrènia, la paranoia, les manies, les psicosis maniacodepresives), les psicosis orgàniques (com la demència senil, certes paràlisis), etc. Normalment, el malalt de psicosi perd la seva relació amb la realitat i necessita tractament i cures institucionalitzats.

-S. Freud-

Les neurosis, terme que apareix en el s. XVIII, utilitzat per primera vegada pel metge escocès W. Cullen, són aquelles malalties mentals que suposen una pertorbació dels nervis sense causa anatòmic-patològica. No impliquen un trastorn greu de la conducta, però sí que suposen una disfunció de la personalitat de l'individu, sobretot en les seves relacions amb els altres. No suposen, no obstant això, pèrdua del contacte amb la realitat i de la pròpia situació. Freud, per al qual són manifestacions d'un conflicte de repressió, distingeix les neurosis en:

a) neurosis actuals: degudes a trastorns afectius, vegetatius i motors momentanis (com a estats d'ansietat, d'angoixa, de por, neurastènies, etc.);

b) psiconeurosis: o neurosi de defensa amb manifestacions somàtiques, l'origen de les quals es deu a fenòmens de repressió interna (histèries, fòbies), i

c) neurosis traumàtiques: degudes a un origen traumàtic, però amb els mateixos símptomes que les actuals i les psiconeurosis.

La histèria (de hystéra, úter; es creia antigament que l'úter exacerbat afectava al cervell) és la neurosi més estudiada i la que ha intervingut de forma principal en l'origen de la psicoanàlisi. És un estat psíquic que presenta diversos trastorns psíquics i símptomes corporals sense origen orgànic. Apareixen en les persones que tenen una predisposició congènita (hi ha histèries adquirides), en ocasió d'una vivència afectiva traumàtica que no són capaces d'elaborar de manera normal. Les manifestacions somàtiques –corporals–, consisteixen en rigidesa, convulsions, esvaïments, paràlisis, alteracions profundes de la sensibilitat, pèrdues de la parla, maldecaps, tremolors, alteracions cardíaques, etc. Emocionalment, les persones histèriques són molt excitables, inconstantes, febles i manifesten un psiquisme infantil. No manifesten, en general, pertorbacions en la seva intel·ligència.

Histèries de conversió són aquelles que consisteixen principalment en trastorns físics sense base orgànica.

Els fenòmens disociatius, manifestacions histèriques, que suposen certa dissociació en la personalitat de l'individu, es manifesten com a amnèsies sobre un mateix, somnambulisme, o personalitat múltiple.

La malaltia mental (Trad. cast.: La malaltia mental o de la desesperació i el pecat, Guadarrama, Madrid 1969.) és, d'altra banda, el títol d'una de les obres de Søren Kierkegaard, el tema central de la qual és la «desesperació»; aquesta representa la malaltia de l'«etern morir, però sense morir» i «una autodestrucció impotent» de l'home que es veu abocat, sense poder evitar-ho, a ser alguna cosa que ell mateix no ha decidit, perquè el que significa i és el seu jo ha estat determinat per Altre.