Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling

Filòsof idealista alemany, nascut a Leonberg, (Württemberg). Als quinze anys, ingressa en el seminari teològic de Tubinga, on té com a companys a Hegel i Hölderlin, i on dóna mostres del seu talent fent apilament de formació intel·lectual. En 1795, deixa Tubinga i treballa com a ensenyant privat, en Leipzig, on estudia matemàtiques i ciències naturals, i a Dresden. A aquesta època pertanyen les seves primeres obres juvenils, com Sobre la possibilitat d'una filosofia en general, El «jo» com a principi de la filosofia (ambdues de 1795), on segueix el pensament de Fichte, i Idees per a una filosofia de la naturalesa (1797), en la qual comença a aparèixer el seu propi pensament i amb la qual inicia una etapa d'interès sobre la naturalesa. Vas agafar després als cursos de Fichte, en Jena i, en 1798, és nomenat professor ajudant seu i, a l'any següent, als 24 anys d'edat, quan Fichte abandona la universitat per la controvèrsia sobre l'ateisme (Atheismusstreit), li succeeix en la càtedra de filosofia (1799). Aviat apareix l'obra fonamental que li dóna fama, sobretot entre els romàntics, Sistema del idealisme transcendental (1800), obra en la qual, abandonant l'interès per la filosofia de la naturalesa, s'ocupa de la filosofia transcendental. Aquesta etapa dura poc, ja que en les obres que van de 1801 a 1804 exposa la seva filosofia de la identitat: Exposició del meu sistema de filosofia (1801), l'obra fonamental d'aquest període, el diàleg Bruno o el principi diví i natural de les coses (1802) i Lliçons sobre el mètode de l'estudi acadèmic (1803). En Jena entra en el cercle dels romàntics i es casa amb l'esposa de A.G. Schlegel, un dels seus principals promotors; en 1803 deixa Jena i accepta la càtedra de Würzburgo, on publica Filosofia i religió (1804), per traslladar-se més tard a Munic (1806), en qualitat de membre de l'Acadèmia de ciències; en aquesta ciutat publica Indagacions sobre l'essència de la llibertat humana (1809), obra amb clares influències del místic alemany, J. Böhme, la més significativa d'aquest període, que es caracteritza per l'abandó de l'idealisme abstracte i el començament d'una fase teosòfica i romàntica, marcada per l'interès pels problemes humans del mal, la culpa i la llibertat, probablement fruit de la seva mala situació personal: en 1807, Hegel critica la seva filosofia de la identitat en la seva Fenomenologia de l'espírito, i en 1809 mor la seva dona. Aquesta obra sobre la llibertat humana és l'última de les seves obres majors; projecta una filosofia de la història, Filosofia de les edats del món,que en l'últim moment retira de la publicació. A partir de Sobre l'essència de la llibertat humana, s'obre un llarg període de la vida de Schelling (45 anys) en què el seu únic èxit públic és la invitació feta pel rei Frederic IV de Prússia en 1841, perquè ocupi a Berlín la càtedra que deu anys abans havia deixat Hegel, a fi de combatre la «mala llavor» plantada pel filòsof de l'idealisme absolut.

L'èxit inicial de les seves classes sobre filosofia de la religió, a les quals van assistir personatges que van arribar a ser famosos, com Trendelenburg, Burkhardt, Bakunin, Engels i Kierkegaard, i que es van publicar pòstumament com a Filosofia de la mitologia i de la revelació, declina ràpidament i, en 1844, abandona l'ensenyament. Ja només es dedica a la seva vida familiar, que transcorre entre Berlín i Munic. Mor en el balneari de Bad Ragaz, a Suïssa, als 79 anys d'edat. En el seu moment, va ser considerat el major pensador d'Alemanya.

Tanta diversitat de períodes filosòfics li han valgut a Schelling els apel·latius de «filòsof de les mil cares»; uns altres, malgrat això, veuen una subjacent continuïtat de pensament, que redueixen a dos períodes fonamentals, la filosofia de la identitat i la filosofia positiva, que polaritzen tots els restants. A un període inicial fichteano (1795-1796), segueix el desenvolupament de la filosofia de la naturalesa (1797-1799) i de l' idealisme transcendental (1800) i la culminació de la fase més representativa: la filosofia de la identitat (1801-1804). El segon període fonamental, que suposa una ruptura amb l'anterior, s'inicia amb la fase preparatòria de la filosofia teosòfica i la filosofia de la llibertat (1804-1811), i es completa amb la filosofia positiva i la filosofia de la religió. La primera fase representa l'avanç progressiu d'un idealisme panteista, i la segona el predomini del real sobre el pensament.

Schelling creu que en la filosofia de Fichte no s'integra suficientment la dualitat de subjecte i objecte, o de jo i món, que és el tema que s'ocupa tot l'idealisme alemany: existeix un món a més del jo? Fichte subratlla la subjectivitat, el jo absolut; Schelling que li segueix inicialment, ho completa desenvolupant una filosofia de la «objectivitat», que es transforma en filosofia de la naturalesa, on l'objectiu domina sobre el subjectiu. Completa aquesta visió amb la perspectiva complementària, la filosofia transcendental, on els subjectiu domina sobre l'objectiu; la fusió comprensiva de naturalesa i esperit, o jo creador, la identitat entre l'un i l'altre, la veu realitzada en la creació estètica: l' art és, alhora, naturalesa i llibertat, esperit subjectiu i objectiu, i la intuïció estètica és la més objectiva. La filosofia de la identitat, de profunda influència spinoziana, on l'objectiu i el subjectiu no són sinó cares de la mateixa realitat, fa de l'absolut l'expressió de la realitat: l'absolut és raó; en ella es compleix perfectament el principi d'identitat, A=A.

La raó és la realitat i l'univers tot, una i tot (en kai pa ) identitat absoluta amb si mateixa. La diferència sorgeix perquè la raó s'escindeix en subjecte que coneix i objecte conegut, o en esperit i naturalesa.

La ruptura amb aquest primer període global de la filosofia de Schelling es produeix en ocasió d'experimentar que l'absolut de la seva filosofia no encaixa amb les exigències de la religió pràctica. Per aquesta època, a més, successos vitals d'importància (els atacs de Hegel, contactes amb el romanticisme, la mort de la seva esposa, lectures de místics alemanys) li orienten cap a la filosofia de la religió (Filosofia i religió, Investigacions sobre l'essència de la llibertat humana). Són temes ara de la seva filosofia el finit, la llibertat, el mal, l'existència de Déu, la història, el sentit dels mites i fins a la importància de l' experiència. La seva última filosofia, que anomena «filosofia positiva», s'ocupa del real, de el que existeix –de l'existència–, en oposició a l'enfocament de la «filosofia negativa», que s'ocupa de la possibilitat, de què és l'existent, això és, l'essència, però es desenvolupa com una filosofia de la religió. L'explicació última de l'existent exigeix l'existència d'un absolut personal i lliure, entès ara com Déu. La insistència de l'última filosofia de Schelling sobre el sentit de l'existent ho aproxima a les doctrines contemporànies de l'existencialisme.

• Bibliografia:Obres de F.W von Schelling