Sensació

(del llatí sensatio, de sentire, percebre pels sentits)

En sentit ampli, el fet de percebre pels sentits, o també qualsevol impressió confusa de tipus intern, sentiment o afecte. Pròpiament, el fenomen psicofisiològic pel qual un òrgan sensorial capta, transmet i elabora un determinat tipus d'energia que li proporciona un estímul extern. A aquest fenomen de tipus específicament fisiològic, li correspon en l'organisme/subjecte la consciència d'entrar en contacte amb el mitjà extern o intern.

La psicologia empírica estudia la sensació des del punt de vista psicofísic, analitzant les característiques dels òrgans receptors (pell, oïda, retina, etc.) i el tipus de procés físic i fisiològic que suposa el contacte amb les diferents classes d'energies estimuladores (ones, processos mecànics, vibracions, etc.). Destaca que les sensacions no són només fenòmens de recepció passiva, sinó també de col·laboració i aportació actives per part de l'organisme, i les sistematitza, per al seu estudi, classificant-les normalment en interoceptives, propioceptives i exteroceptives, això és, sensacions del mitjà intern (de necessitats i estats orgànics), d'un mateix (situació i postura del cos) i del mitjà extern (recepció d'informació de l'exterior), que es capta –aquest últim– per contacte o a distància. Les primeres són summament importants en els estats afectius, les segones ho són per a l'orientació de l'organisme en el mitjà en què viu, i les terceres per a la supervivència i adaptació de l'individu al mitjà. Les sensacions es diversifiquen qualitativament segons els diferents òrgans sensorials que les produeixen (veure taula) i, a més de diferir per la qualitat –només percebuda subjectivament per cada individu– (veure qualia), difereixen segons la intensitat i la durada. La psicologia estudia els llindars de la sensació: els valors d'estimulació a partir dels quals hi ha sensació o variació en la intensitat de la sensació.

La qüestió més important, no resolta encara ni per la psicologia ni per la filosofia, és arribar a explicar com una sensació -un fenomen en principi de tipus físic i fisiològic- arriba a ser conscient; com fenòmens físics es converteixen en psíquics. En realitat, aquest és el problema de la interacció ment/cervell, o ment i cos (vegeu el text).

Des del punt de vista estrictament filosòfic, la sensació s'ha vist sempre com el moment de contacte amb la realitat (bàsicament exterior), i en això consisteix precisament el problema que planteja: si és objectiva i en quina mesura ho és, és a dir, si i en quina mesura el sentit (el percebut) correspon al món real i no és simple elaboració del subjecte. La relació de les sensacions amb el pensament s'ha contemplat fonamentalment des de dos punts de vista: racionalisme i empirisme. Per a aquest, no hi ha coneixement sense sensació prèvia; per a aquell, hi ha coneixements que no depenen de la sensació. Kant, en una via de síntesi, considera buits els pensaments sense sensació, i cegues les sensacions sense pensament (vegeu el text),i sosté a més que tot coneixement comença amb l'experiència, la «matèria bruta de la qual» són les sensacions (veg. citació), però introdueix elements a priori en el coneixement sensible, que, com a tals, no provenen de l'experiència.

La relació de la sensació amb la percepció i amb el coneixement intel·lectual s'explica de diverses maneres segons les diferents tendències psicològiques o filosòfiques.

La distinció entre sensació i percepció prové de Wundt: a la sensació se la considera subjectiva i a la percepció, objectiva; es considera que la sensació capta la unitat dels estímuls, i la percepció el conjunt; o bé que la sensació representa un estat del subjecte i la percepció un estat del món. Però, en tot cas, s'estableix normalment una relació de causa i efecte entre ambdues i una determinada serialitat -sensació, percepció, pensament-, sent sempre la sensació el material en brutode la consciència.