Accions

Filosofia bizantina

De Wikisofia

La revisió el 19:48, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - cristiana -els autors de la qual són contemporanis dels últims filòsofs pagans grecs-, + cristiana –els autors de la qual són contemporanis dels últims filòsofs pagans grecs–,)

 La filosofia que es desenvolupa en l'orient cristià, en Bizanci, durant el mateix període de temps en què transcorre l'Escolàstica medieval llatina: des de la caiguda de l'imperi romà (s. IV), que suposa la seva separació de l'occident, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453). Li és peculiar el conjunt de temes i de problemes que resulten de la trobada del pensament cristià amb la filosofia grega, o al revés, que en principi es consideren «externs» una a l'altre.

Poden distingir-se dos períodes:

1) Del s. IV al s. XI, època durant la qual es va gestant la barreja de teologia (cristiana) i filosofia (grega), de misticisme i raó, característica del pensament bizantí;

2) del s. XI al XV, època en què sorgeix i es desenvolupa un pensament filosòfic propi, que coincideix amb el cisma de Miquel Cerulario (1054) i la separació de l'Església oriental i l'occidental, impulsat sobretot per Miquel Psel·le.

A l'origen, la filosofia bizantina cristiana –els autors de la qual són contemporanis dels últims filòsofs pagans grecs–, després del tancament de les escoles d'Atenes per Justinià (529), s'instal·la primer a Pèrsia i després en regions frontereres i té un cert aire de dissidència contra la teologia i la filosofia de l'Església de Constantinoble, el patriarca de la qual havia estat proclamat «prevalgut» -bisbe principal- d'Alexandria, Antioquia i Jerusalem. Els primers filòsofs bizantins són nestorianos i monofisitas (l'heretgia vehicula el desig d'independència respecte de Constantinoble): partidaris respectivament de Nestorio, que separava excessivament les dues naturaleses, divina i humana, de Crist, assignant-los dues «persones», i d'Eutiques, qui sostenia que en Crist només hi havia una naturalesa, la divina; els uns i els altres s'enfronten en discussions teològiques abrigallades amb argumentacions filosòfiques sobre l'ortodòxia. En aquesta primera època, les personalitats filosòfiques més rellevants són Pau de Nísibe, o Pau de Basra († 571), i Teodor de Marw († 536), nestorianos tots dos, i Sergio de Reschaina († 536), monofisita, als quals ha d'afegir-se Joan Filopò, «el gramàtic», de l'escola filosòfica cristiana d'Alexandria, que per aquesta època escrivia contra Procle. Les figures del Pseudo-Dionís l'Areopagita (s. VI) i de Joan Damascè (s. VIII) dialoguen amb la filosofia grega, tal com havien fet els grans pares Capadocis. Al final d'aquest període, el patriarca Focio (ca. 820-891) emprèn un cert renaixement intel·lectual després de les lluites internes entre els iconoclastas (enemics de les imatges) i els iconófilos (partidaris de les imatges), que divideixen al país sencer; les seves obres, com a Biblioteca, o Amphilokhia, són de caràcter enciclopèdic.

El s. XI assenyala l'inici pròpiament dit de la filosofia bizantina autònoma de la teologia, per obra sobretot de Miquel Psel·le (1018-1078), platònic, renovador de l'interès per Plató i Aristòtil; el platonisme aristotèlic o l'aristotelisme platònic -barreja que suposa de vegades confusió, de vegades oposició i enfrontament- serà ara el distintiu propi de la filosofia bizantina. Així succeeix, per exemple, en els autors d'aquesta època, com Joan Ítalos (ca. 1055) i Eustrato de Nicea (ca.1050-1120), tots dos aristotèlics neoplatònics, Miquel d'Efes (ca. 1110) aristotèlic, i Isaac Commeno el Sebastokrátor (ca. 1140), platònic. Aquest corrent racionalista, afavoridora d'una filosofia autònoma i independent de la teologia, i que s'ensenyava exclusivament a les universitats o en els col·legis de filosofia, fundats pels emperadors, i que persisteix fins al s. XV, s'enfronta a un corrent paral·lel i oposada de teologia mística, la dels hesicastas (quietistes), els representants més dels quals coneguts són Simeón el Nou, teòleg, Gregori Palamàs (1296-1359) i Nicolau Cabasilas, i el centre del qual de major irradiació arribarà a ser el monestir de la muntanya Athos.

En el s. XIV destaca la controvèrsia hesicasta: representa aquesta el rebuig de la filosofia pel moviment «místic», protagonitzat en aquest cas per les doctrines de Gregori Palamàs; a ell s'oposa durament Barlaam de Seminara, qui lidera el moviment «racionalista». La contesa dialèctica acaba amb la derrota del racionalisme i la canonització, en 1368, de Gregori Palamàs. Barlaam, condemnades les seves doctrines per un sínode, va marxar a occident, es va fer catòlic i va ensenyar grec als humanistes, entre ells a Petrarca. Simultàniament a aquesta controvèrsia, la figura de Tomàs d'Aquino atreu partidaris i crea adversaris, també en orient. Demetri Kydones (ca. 1324-1398) és el tomista més important d'aquesta època i a ell es deu una traducció de la Summa contra Gentils. L'antitomista més destacat és Calixto Angelikoudes (ca.1340-1420), que escriu Contra Tomàs d'Aquino.

En el s. XV la filosofia bizantina discuteix de nou l'opció de decidir-se per Aristòtil o per Plató. Ho fa fructíferament, de manera que aquests esforços passen als renaixentistes, que distingiran acuradament entre aquests dos autors. Gemistos Phleton (ca. 1355- 1452), el major dels filòsofs orientals medievals, representa la defensa decidida de Plató en contra d'Aristòtil; escriu Diferències entre Plató i Aristòtil i critica tesis metafísiques i ètiques d'aquest últim. Georgios Scholarios Gennadio (1405-ca. 1472, també conegut com a Jordi Curtesi) pren la defensa d'Aristòtil contra Phleton, i escriu Contra les dificultats de Phleton a propòsit d'Aristòtil. Basili Bessarion (1395-1472), és un altre platònic que escriu contra Jordi de Trebisonda, o Trapezuncio (1395-1486), autor d'una Comparació entre els filòsofs Aristòtil i Plató.

Els filòsofs bizantins, que van ajudar a occident a conèixer a Aristòtil, les obres del qual són el motor de l'apogeu de la filosofia de l'Escolàstica, entrat el s. XV, després de la caiguda de Constantinoble i els contactes que s'inicien per afavorir la unió de les Esglésies, ajuden de nou a occident a conèixer ara les obres de Plató, un dels fermentos del humanisme del Renaixement.