Logocentrisme

Segons Derrida és la tendència -implícita en tota la tradició metafísica- que concep el ser com una identitat i una presència originària reductible a la seva expressió lingüística, com si mitjançant la paraula «es donés» de forma immediata, atorgant d'aquesta manera a la paraula una forma privilegiada de coneixement.

La tradició filosòfica, sustenta Derrida, defensa la tesi que la raó i el pensament són tan naturals com les coses que percebem quotidianament. Aquesta tesi va originar el punt de vista metafilosòfic «logocèntric», difós per tota la cultura d'occident, del que fins i tot la fenomenologia husserliana, així com la psicoanàlisi de Freud, segueixen sent-ne manifestacions. Contra aquesta tradició s'alça el programa de la desconstrucció.

En definitiva, les tesis bàsiques del logocentrisme són les següents: d'una banda sustenta (explícita o implícitament) que la presència del pensament irromp necessàriament en la paraula, d'altra banda, defensa que el propi pensament conté tant la presència del sentit com la presència de la veritat.

El logocentrisme és, al seu torn, un fruit del presencialisme, basat en les concepcions tradicionals sobre el significat, que han engendrat la tesi -en realitat mai formulada explícitament- que «presència» significa sempre de fet «presencia en la ment humana». És a dir, que la tradició, segons afirma Derrida, ha tendit a donar per descomptat que determinades experiències mentals reflecteixen o representen naturalment les coses. En conseqüència, s'ha postulat que el sentit i la veritat de les coses sobrevé en les operacions de la ment que la tradició anomena «raó» o «pensament».

Derrida també anomena «logocèntriques» les formes de pensament que es fonamenten en una referència extrínseca o transcendent. Així ocorre, per exemple, amb el concepte de veritat en el cas de la metafísica. Referent a això assenyala Derrida que la filosofia occidental ha solgut mantenir una pressuposició fonamental: el llenguatge està subordinat a unes intencions, idees o referents que són irreductiblement extrínsecs o exteriors al propi llenguatge. Contra aquesta pressuposició s'alça la tesi estructuralista segons la qual el sentit és un efecte que produeix el propi llenguatge, de manera que de cap manera el pot antecedir.

També és important en l'obra de Derrida la convicció que la tesi logocèntrica se sustenta en l'hegemonia que les filosofies del llenguatge han solgut assignar a la paraula parlada. Segons Derrida, el logocentrisme ha tendit a menysprear l'escriptura, i tal menyspreu ha estat correlatiu a la tendència a enaltir l'expressió oral, la qual cosa ha orientat decisivament la tradició logocèntrica que, d'una banda, ha mantingut que la paraula era una manifestació pura i immediata del llenguatge i, d'altra banda, ha depreciat l'escriptura fins al punt d'atribuir-li un caràcter merament derivat. D'aquesta manera, l'escriptura ha arribat a ser considerada un ordre subaltern de signes l'única comesa dels quals és de-signar la paraula. Tal posició derivaria, segons Derrida, de la creença en una especial proximitat entre la «paraula» i el «esperit», conjuminada a la convicció complementària que la ment reflecteix naturalment el món. Per això el logocentrisme també considera que la paraula subministra un accés directe a la realitat. O sigui que, segons la concepció logocèntrica que critica Derrida, el signe oral -els components de la paraula- està en immediata connexió amb el significat. El signe gràfic, per contra, i en general tots els elements de l'escriptura, de cap manera participen d'aquesta intimitat.

Una crítica general del signe permet a Derrida desplaçar la paraula de la seva posició hegemònica i enaltir correlativament l'escriptura. Però la seva intenció no és destruir una jerarquia per implantar-ne una altra en el seu lloc, i per això s'absté de privilegiar l'escriptura en detriment de l'expressió oral. En aquest context el treball de Derrida demostra que no hi ha cap significant que procuri la presència plena del significat. En certa manera el seu diagnòstic és encara més devastador, perquè posa en relleu que el significant és totalment incongruent amb aquesta possible plenitud.

Veure Derrida, deconstrucció, trace i différance.