David Hume



Filòsof empirista escocès, figura màxima de la Il·lustració anglesa i de l'empirisme britànic, i un dels pensadors de major influència en la filosofia posterior. Va néixer a Edimburg (Escòcia), i va estudiar a la universitat d'aquesta mateixa ciutat, més interessat per la literatura i la història que per l'advocacia, professió a la qual va voler dedicar-li la seva família. Després d'un intent frustrat d'emprar-se en un comerç en Bristol, als 18 anys decideix marxar a França per dedicar-se als estudis literaris i filosòfics, creient que havia de donar un canvi radical a la seva vida. Durant els anys que va passar a França, primer en Reims i després en La Flèche (1734-1737), va escriure el Tractat sobre la naturalesa humana, publicat en dos volums (1739), que va passar totalment inadvertit, i que, segons la seva mateixa opinió, va ser una obra prematura que «va sortir morta de les premses». En 1740 va intentar publicar una recensió d'aquest llibre que va acabar sent un Compendio del mateix, publicat amb el títol de Abstract. Va refondre després la primera part del Tractat, publicant-la amb el títol de Investigació sobre l'enteniment humà (1751), així com la tercera amb el títol de Investigació sobre els principis de la moral (1752). Cap d'aquestes obres li va donar la fama literària que anhelava, que només va començar a arribar amb la publicació dels seus Discursos polítics (1752). Nomenat bibliotecari de la facultat de dret d'Edimburg, va començar a publicar una Història d'Anglaterra (1754) que va suscitar polèmica i que, segons el seu propi autor, va resultar un èxit rendible.

Va viatjar a París (1763-1766) com a secretari privat de Lord Hertford, ambaixador a França. Va tornar de França amb el seu amic Jean-Jacques Rousseau, l'obra del qual Emilio li causava problemes. Va ocupar el càrrec de sotssecretari d'Estat (1767-1768) i es va retirar finalment a Edimburg, on va morir de càncer, acceptant la seva malaltia amb un sentit totalment epicuri de la vida. En la seva autobiografia, editada pel seu amic Adam Smith, es va definir com a home de disposició cordial, amb sentit de l'humor, jovial i social, el caràcter del qual no van aconseguir agriar els revessos de fortuna contra el seu desig de fama literària. Els seus Diàlegs sobre religió natural, obra considerada clàssica en filosofia de la religió, escrits cap a 1752, es van publicar pòstumament en 1779.

Segons diu en el seu Tractat sobre la naturalesa humana, que porta el subtítol de Intent d'introduir el mètode experimental de raonament en els assumptes morals, Hume va voler dur a terme, al món moral humà, allò que Newton havia fet amb el món físic (investigació basada en l'observació i experimentació). Va pretendre, per tant, investigar la capacitat de l'enteniment humà amb mètodes diametralment oposats als del racionalisme, i partint de la base que el coneixement humà no es basa en veritats innates i a priori, sinó en un conjunt de creences bàsiques, o suposicions sobre el món exterior, -les relacions entre els fets-, que són a manera d' «un instint natural, que cap raonament o procés de pensament pot produir o impedir» (veure text). De manera que «no és, per tant, la raó la que és la guia de la vida, sinó el costum», (veure text), en el bé entès que les creences sorgeixen del costum. Els materials bàsics (els «àtoms» de la ment) que es nodreix el coneixement són percepcions de la ment. Aquestes percepcions són impressions, si són sensacions o sentiments (per exemple, sentir, veure, sentir, estimar, odiar, desitjar, voler), i són percepcions vivaces i intenses; o són idees, si són records o imaginacions de sensacions. Les idees són sempre febles i fosques, i són còpies de les impressions, mentre que aquestes, afirma Hume, provenen de causes desconegudes. Les paraules, al seu torn, representen a les idees, raó per la qual, per saber si una paraula té significat, cal esbrinar quin és la idea que representa, i es coneix la idea esbrinant la impressió d'on procedeix (veure text).

Aquest principi, que sol anomenar-se el microscopi d'Hume, ho aplicarà Hume acuradament a l'anàlisi de paraules tals com substància, causa, llibertat, i unes altres, que solen considerar-se paraules clau de la filosofia tradicional. Per tant, l'origen de les idees és la sensació, interna o externa. Ara bé, les idees s'entrellacen espontàniament entre si, constituint un món ordenat. Des de Plató insisteixen els filòsofs en què pensar és ordenar idees. Les lleis per les quals es associen les idees en la ment són la semblança, la contigüitat en l'espai o en el temps, i la relació de causa i efecte. A aquesta associació o relació, per la seva importància en la ciència de la naturalesa, dedicarà Hume una anàlisi especial (veure text ). Tota idea deriva, per tant, d'una impressió i, pel mateix, no hi ha idees innates. Però sí que la ment posseeix certa tendència natural a l'associació d'idees, el resultat principal de les quals és la constitució d'idees complexes. La idea de substància és, per exemple, una idea composta per associació: no es deriva de cap impressió, interna o externa; no és més que «la col·lecció d'idees simples unides per la imaginació», que atribueix el conjunt de característiques a alguna cosa desconegut, com si fos el seu suport permanent. Mitjançant quin sentit es capta la substància d'una poma? Amb els ulls, amb les oïdes, amb el paladar? Tota idea abstracta no és més que una idea particular, a la qual correspon, per tant, una impressió; assignant un nom diferent a aquesta impressió, la fem capaç de representar a totes les idees que mantenen certa semblança entre si. La idea general de «home» és la idea particular de «Pau», per exemple, a la qual, canviant-li el nom, li donem el significat de representar a «Julián», «María», «Ana», etc.

L'home, a més de percebre, raona, o construeix frases. Així, si es considera les diverses proposicions amb les quals la ment expressa la veritat, veiem que hi ha dues classes: aquelles la veritat de les quals consisteix en relacions d'idees i aquelles la veritat de les quals és una qüestió de fet (veure text ). Aquestes dues classes de veritats constitueixen la denominada «forquilla» d'Hume; tota proposició o és necessària o contingent (analítica o sintètica, en l'expressió de Kant). Hi ha coses que són veritat en virtut de les mateixes idees que pensem i d'aquestes hi ha veritable coneixement o ciència, que s'obté per intuïció o demostració. És el món de la veritat matemàtica o lògica. En canvi, en tot quant es refereix a l'existència d'objectes, a les qüestions de fet, no hi ha possibilitat de cap coneixement demostratiu: tot quant sabem, ho sabem per observació directa, quan ens atenim als fets, o per inferència inductiva, quan anem més enllà dels fets. La inferència que ens porta més enllà del directament observat es basa en el principi de causalitat, i ell mateix és una qüestió de fet que només arribem a conèixer per experiència. Tot el que s'afirma pel principi de causalitat, o per una relació entre causa i efecte, pugues no succeir, per tant no és un saber demostratiu, sinó inductiu. Tot raonament sobre l'experiència, diu Hume, es basa en la suposició que la naturalesa transcorre d'una manera uniforme. Però aquest supòsit no té cap base racional (no es funda en una demostració); es funda en una mera creença, que es deu a l'observació d'una conjunció constant dels fets en l'experiència. A la idea de «causa», que apliquem a fets dels quals diem «A és causa de B» no correspon cap altra impressió sensible que la presència contigua en l'espai i successiva en el temps de (causa) i B (efecte). Però, en realitat, a la idea de causa atribuïm una altra característica que és la de connexió constant entre A i B. Aquesta idea no correspon a cap impressió sensible, és només fruit de l'associació d'idees deguda al costum o hàbit d'observar que «sempre que A, llavors B», o bé que «no es produeix B, si no existeix prèviament A». Tenim per costum associar el que hem observat que es produeix repetidament, i traduïm l'associació com una connexió necessària (veure text). A aquesta connexió necessària hauria de correspondre alguna impressió externa o interna: externament, no hi ha res més que la conjunció d'i B; internament, no hi ha res més que la inclinació, que produeix el costum, de passar d'un fet a un altre que normalment li acompanya. La «necessitat» és merament mental, no està en les coses, ni en la naturalesa, «pertany completament a l'ànima». Si s'afegeix que, posant la confiança en el principi de causalitat, creiem que el que ha succeït en el passat succeirà igualment en el futur (veure text), llavors cal que ens adonem d'haver argumentat dins d'un cercle viciós, o amb un argument circular: només podem suposar, això és. donar per descomptat, i no provar, que el futur serà semblant al passat (veure exemple); o bé, tot el que sabem del futur ho sabem per experiència, per arguments que són només probables i, per tant, no demostratius.

Aquesta crítica d'Hume al principi de causalitat oposa directament Hume no només a Descartes i als racionalistes en general, sinó al mateix Locke i als supòsits de la física de Newton. D'una banda, segons l'empirisme d'Hume, el coneixement de la naturalesa no és demostrativament cert, com l'és en el racionalisme, però, per l'altre, sabem que la ciència de la naturalesa es basa en l'observació i la inferència inductiva, la qual, per definició, només ofereix un coneixement probable. I així neix, històricament, l'anomenat problema de la inducció, que ha de tenir repercussions directes en la teoria de la ciència.

Quan es diu, per exemple, que «els metalls fonen a temperatures determinades», llei de la naturalesa que s'expressa mitjançant una generalització, no es vol indicar que existeixi una relació necessària o causal entre determinades temperatures i els punts de fusió dels diversos metalls, degudes a coses no observables, sinó que entre un fenomen i un altre, existeix una conjunció constant en la qual basem les prediccions per al present i el futur, perquè la naturalesa humana té el costum de sentir-se influïda per la repetició de fets i tendeix a creure que el que ha succeït fins al present continuarà succeint en el futur.

Hume, no obstant això, manté que els raonaments inductius, si provenen d'observacions regulars i uniformes al curs de la naturalesa, constitueixen autèntiques proves que no permeten un dubte raonable i distingeix entre demostracions, proves i probabilitats; aquelles són els raonaments per relacions d'idees, mentre que la diferència entre les dues últimes consisteix en si la conjunció que es manifesta entre dos esdeveniments pot considerar-se constant o simplement variable (veure text).

El que sosté Hume definitivament, enfront de les pretensions del racionalisme, és que el coneixement de la naturalesa ha de fundar-se exclusivament en les impressions que d'ella tenim. D'aquesta conclusió, en sentit estricte, es deriva el fenomenisme i l'escepticisme (veure text): l'home no pot conèixer o saber res de l'univers; només coneix les seves pròpies impressions i idees i les relacions que estableix entre elles per hàbit, costum, principi d'associació o sentiment de la ment (veure text). No hi ha impressió alguna que correspongui a «cos» o a «objecte material», i molt menys a «jo», «món», «causalitat», «substància»; tot el que l'home sap, per discurs racional, sobre l'univers es deu única i exclusivament a la creença, que és una espècie de sentiment no racional.

Els poders de la raó són, doncs, summament limitats. Sobre qüestions de fet, no tenim autèntic coneixement; només la regularitat dels fenòmens ens fa creure en connexions necessàries. No obstant això, les creences religioses no s'expliquen per la regularitat dels fenòmens, ja que varien de religió a religió; es fonamenten en molt diverses causes, com són la ignorància, el temor, l'esperança i fins a la manipulació de totes aquestes coses amb vista a mantenir el poder. De cap manera la creença religiosa es fonamenta en el raonament, més aviat qui té fe experimenta en si mateix la determinació de creure el més oposat al costum i a l'experiència. Contra els qui creuen que la religió és la sustentació de la moral, Hume emprèn la tasca de sotmetre a revisió les creences morals en el seu Assaig sobre els principis de la moral, per precisar que també elles, igual que les lleis de la naturalesa, se sustenten en l'experiència universal. Desenvolupant idees de Francis Hutcheson (1694-1747) i Joseph Butler (1692-1762), Hume funda la moral en el sentiment universal dels homes si es fes la vida agradable. Els homes desitgen actuar moralment perquè la vida bona produeix satisfacció i plaer, mentre que la vida deshonrosa produeix insatisfacció i malestar. Aquestes són qualitats de la naturalesa humana i a tot arreu els homes es condueixen amb idèntics criteris. Segons Hume, són qüestions de fet no descobertes per la raó humana, sinó pel sentiment. Però, a més, l'home no tendeix només individualment a la seva felicitat, d'una manera hedonista i egoista, sinó que, per ser capaç de compassió (o simpatia) sintonitza amb la felicitat i el malestar dels altres, que és capaç de percebre com a propis. Per això la moral d'Hume té una perspectiva social molt semblada a la de l'utilitarisme anglès. D'aquesta regularitat de sentiments morals neixen les diverses creences morals; aprovem el que és agradable i desaprovem el que és desagradable: i en això consisteix el sentiment moral i al primer anomenem bé i al segon mal (veure text ). La raó no té aquí una altra funció que la de destriar les conseqüències socials dels actes anomenats morals.

---

Exemple d'argument circular ↓

Suposem que «el futur serà semblant al passat», perquè, fins al moment present «el futur ha estat semblant al passat». Per relacionar les dues frases, caldria construir el següent argument:

Premissa 1: Fins al moment present, el futur ha estat semblant al passat

Premissa 2: El futur és sempre semblant al passat _______________________________________________________________

Conclusió: Per tant, d'ara endavant, el futur també serà semblant al passat.

En la premissa 2 apareix com suposat el mateix que es vol demostrar en la conslució

ex

• Bibliografia:Bibliografia sobre David Hume