Roberto Ardigó

El representant més destacat del positivisme italià, nascut a Casteldidone (Cremona). Sacerdot catòlic, abandona als quaranta anys l'estat eclesiàstic i s'adhereix al positivisme de Comte i al naturalisme de Spencer, els precedents del qual veia en el naturalisme aristotèlic dels averroístas renaixentistes de la escola de Pàdua. Va ensenyar història de la filosofia a la universitat de Pàdua, on va morir, per suïcidi, després de dos intents frustrats. La seva obra fonamental és La psicologia com a ciència positiva (1871), on sosté que, en la ciència, només importen els fets. Concep l' evolució biològica com el pas de l'indiferenciado o indistint al diferenciat o diferent, i d'una manera paral·lela explica el procés del coneixement. En psicologia no diferencia el físic i el psíquic, apropant-se a l`empiriocriticisme, sobretot al sostingut per Mach. En moral va mantenir també una postura positivista, defensant que tota actitud ètica pot explicar-se per l'existència de factors naturals i sobretot socials. La mateixa llibertat no és més que el resultat final determinat per la interacció de multitud d'estats interns de l'home. Es va oposar a l'idealisme i a les teories de Bergson.