Xenòfanes de Colofó

Filòsof presocràtic, nascut probablement en el 570 a. de C. en Colofó, ciutat jonia de l'Àsia Menor, que va abandonar als 25 anys quan va ser presa pels perses cap a 546/5 a. de C. Va tenir una llarga vida, segons consta en els fragments dels doxógrafos, que va dedicar a recórrer tot el territori de Grècia i de la Magna Grècia, Itàlia del sud i Sicília, sobretot, recitant, com un rapsode errante, les seves pròpies composicions en vers, i les d'uns altres, crítiques contra els costums i les creences dels grecs. Encara que no és possible determinar amb exactitud entre quins anys va viure, al·ludeix en els seus poemes a Pitàgores i a Tales, i Heràclit, per la seva banda, al·ludeix a ell, raó per la qual és considerat contemporani d'Anaxímenes i dels anys finals d'Anaximandre, del que va ser probablement deixeble. Part de la seva vida transcorre en Elea i fins a es li considera el fundador de l'escola eleática; Plató i Aristòtil comparteixen aquesta opinió, a més de Teofrast i Simplicio.

Part de la seva obra -entre la qual estarien llibres sobre física, amb el títol genèric de Sobre la naturalesa- es compon de triaves i sàtires (en grec silloi, libelos satírics), de temàtica moral i teològica, amb les quals denuncia les concepcions encara mítiques dels seus contemporanis. Els critica el valor que concedeixen a l'esforç i a la destresa físics i als esports, mentre que desconsideren el que té relació amb el saber (veure cita). Les seves composicions més famoses, amb tot, es refereixen a les idees dels grecs sobre els déus. Critica d'ells el seu politeisme antropomòrfic, que els fa éssers com els humans que viuen com els humans; en el seu lloc, proposa una concepció monoteista més elevada d'un sol déu (o d'un déu que domina sobre els altres), els atributs dels quals són l'omnipotència, l'omnisciència i l'espiritualitat (veure cita). L'atribució a aquest déu de la unitat, la inmutabilitat i l'eternitat ha fet que la tradició doxográfica l'hagi identificat o confós amb l'ésser de Parmènides; aquests atributs poden afirmar-se tant de déu com de la naturalesa parmenídea (veure cita).

Enfront d'aquestes prerrogatives divines, l'home apareix feble i imperfecte. De fet, el més elevat de l'home, el seu saber, ja sigui sobre els déus o sobre la naturalesa, no és més que conjectura; al costat de l'optimisme intel·lectual de pitagòrics i jonios, Xenòfanes introdueix un escepticisme radical: no és possible conèixer la veritat (veure cita).