Sòcrates



(Σωκράτης)

Filòsof grec, nascut a Atenes, fill de Sofronisco, escultor, i de Fenáreta, d'ofici comare (veg. citació). La seva vida i àdhuc la seva pròpia figura es troba embolicada en l'escassetat i incertesa de dades. Sembla que va exercir per un temps el mateix ofici que el seu pare i que es va interessar al principi per les doctrines físiques dels filòsofs jonis, potser apreses al costat d'Arquelau de Milet, deixeble d'Anaxàgores, cap a les quals després va adoptar una actitud crítica. Semblen fets referibles a dates certes que, durant les guerres del Peloponès (431-404), en les quals pren part com a soldat hoplita –com corresponia a un ciutadà de nivell mitjà–, salva a Alcibíades ferit en el lloc de Potidea (429), participa en la batalla de Delion (424), a Beòcia, i, proper ja als 50 anys, en la d'Anfípolis(421), en Tràcia; i també la seva oposició, en dates més tardanes, formant part del Consell dels Cinc-cents, al procés contra els estrategs de les Arginusas (411) i la seva desobediència a l'ordre donada pels Trenta Tirans d'arrestar a Lleó de Salamina (404).

En un moment indeterminat de la seva vida canvia el seu interès inicial per les teories sobre la naturalesa, en la qual, pel que sembla, no veu principi de finalitat alguna, per l'interès per un coneixement de si mateix i de l'home en general, seguint l'oracle que la Pitia de Delfos pronuncia a instàncies del seu amic Querefó, que li pregunta pel més savi dels homes.

Forma, com feien els sofista en la seva mateixa època, un grup de deixebles i amics, entre els quals destaquen Plató, Alcibíades, Xenofont, Antístenes, Críties, Critó, Aristip i Fedó, entre d'altres. Després d'una vida lliurada a interpel·lar als seus conciutadans, obeint la veu interior del seu daimon, i a instar-los, segons Plató, al fet que fossin «millors i més savis», restablida ja la democràcia atenesa, és portat a judici doblement acusat de ser sofista (veg. citació), impietós i corruptor dels joves, per Anitos, en nom dels artesans i polítics, per Melitos, en el dels poetes, i per Licó en el dels oradors (veg. citació). Condemnat pel tribunal popular a beure la cicuta i després de rebutjar els plans de fugida que li ofereix Critó, mor a la presó d'Atenes, envoltat d'alguns dels seus amics i deixebles i manant decorosament a la seva dona Xantipa, que portava al seu fill petit en braços, que s'absentés.

La figura de Sòcrates, enaltida per Plató com l'home «més savi i just del seu temps», s'ha convertit amb el transcurs del temps, i malgrat els seus contorns alguna cosa difusos, en el paradigma del filòsof i fins a en personificació de la mateixa filosofia.

La qüestió de quins són les fonts fidedignes per a poder reconstruir, a partir d'elles, la figura històrica de Sòcrates es denomina el «problema socràtic». Aquestes fonts són: Aristófanes, Xenofont, Plató i Aristòtil.

Aristófanes ho presenta, en la seva obra Els núvols (representada per primera vegada cap al 432 a. de C.),com un sofista només interessat a cobrar als seus alumnes l'ensenyament de la retòrica i l'oratòria, un coneixedor del saber ateu dels jonis sobre la naturalesa, o un intel·lectual solitari dedicat a pensar. La figura de Sòcrates que es desprèn del seu testimoniatge, d'altra banda el més antic, es considera més aviat la caricatura del personatge popular, feta per un comediógrafo crític del seu temps.

Xenofont, militar i historiador, és autor d'una sèrie d'obres biogràfiques, Les memorables, o Records socràtics, el Banquet o Apologia de Sòcrates, conegudes com a «discursos socràtics», que escriu quan, després de tornar a Atenes amb l'expedició dels deu mil mercenaris grecs a Mesopotàmia (Anábasis, 401-399), entra en coneixement de la mort de Sòcrates. Són obres apologètiques i mancades de rigor històric, en què, com era costum en l'època, el deixeble posa en boca del seu mestre les pròpies opinions i fins a ficcions. Apareix en el seu testimoniatge un Sòcrates moral, desinteressat per les qüestions relatives a la naturalesa i oposat en els seus ensenyaments als sofistes, però mancat de profunditat.

Alguna cosa semblant, en principi, pot dir-se del testimoniatge donat per Plató, deixeble de Sòcrates des dels vint anys, i de la figura veneranda que dibuixa del seu mestre, especialment en Apologia, Fedó i Critó. El Sòcrates de Plató és un personatge moral per excel·lència, vitalment dedicat a persuadir a tots a interessar-se, no pel cos o la fortuna, sinó «per que l'ànima sigui la millor possible» (Apologia 30b). A aquest Sòcrates el va fer Plató personatge central dels seus primers diàlegs, convertint-lo en l'iniciador de la seva teoria de les idees, i aquest Sòcrates és el que accepta la tradició filosòfica, una vegada rebutjades les exageracions platòniques i afegides les sòbries precisions d'Aristòtil, com el més proper al personatge històric. Les característiques d'aquest personatge –«tàvec» pertorbador de la tranquil·litat de les consciències– justifiquen més els recels que es van suscitar entorn de la seva figura i que li van portar a la mort.

Aristòtil, que no va conèixer personalment a Sòcrates, però que hauria sentit parlar d'ell al seu mestre Plató, el nomena unes quaranta vegades en les seves obres, encara que sempre ocasionalment. Malgrat això, les seves apreciacions es consideren objectives. Li atribueix, sobretot, la «recerca de l'universal» a través de les «definicions» (veg. citació).

Sòcrates no va posar per escrit les seves doctrines, i tots els seus ensenyaments, segons el testimoniatge de Plató, són orals. A diferència dels sofistes, coetanis seus, Sòcrates no construeix llargs i bells discursos, sinó diàlegs metodològicament construïts (veg. mètode socràtic) en dues parts fonamentals: la ironia i la maièutica. En la primera, després de presentar el tema del diàleg amb una pregunta del tipus què és la justícia?, desenvolupa la refutació (élenkhos) de l'aparent saviesa de l'interlocutor, que, portat de la seva ignorància, no sap però creu saber. Una llarga successió, impertinent de vegades, de preguntes i respostes, tendeix a aconseguir el reconeixement de la pròpia ignorància, per part de l'interlocutor, la qual cosa el deixa en disposició de començar, de la mà de Sòcrates, la recerca de la definició, o el concepte, que suposaria un veritable saber. El punt de partida d'aquesta indagació no pot ser un altre que el de la confessió de la pròpia ignorància: la que Sòcrates reconeix en si mateix reflexionant sobre l'oracle de Delfos i la que aconsegueix que l'interlocutor reconegui després de refutar el seu aparent saber. Prossegueix llavors la labor de concebre i donar a llum «conceptes». A aquesta segona part anomena el mateix Sòcrates maièutica, perquè es tracta d'un art semblant al que exerceix la seva mare: la comare ajuda a les dones a donar a llum cossos, Sòcrates ajuda als homes a donar a llum pensaments (veg. text ).

Les respostes a les preguntes quina classe de cosa és ... ? constitueixen la primera teoria ètica de la humanitat basada en l'anàlisi conceptual. Plató deduiria d'ella el coneixement de les essències o idees. Sòcrates es limita a un tipus d'investigació diferent del dels sofistes, retòric, dialèctic i fins a contradictori, o almenys relativista, i que el seu objectiu és l'universal o la definició; això és, un concepte universal aconseguit i acceptat per tots.

Sòcrates identifica el coneixement d'aquests conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat. Identifica «saber» amb «virtut» (veg. citació), fins al punt d'afirmar que «ningú fa el mal voluntàriament» (veg. citació), però vincula a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé; a la primera doctrina l'anomena intel·lectualisme ètic i a la segona, eudemonisme (veg. citació).