Filosofia hindú

 Filosofia oriental que en forma d'especulació sorgeix dins de la cosmovisió religiosa de l'hinduisme, la religió originària de l'Índia. En el desenvolupament històric de l'hinduisme es distingeix una fase inicial, el vedisme, que dóna lloc a la literatura védica composta per quatre col·leccions d'himnes sagrats, els Vedas, o «saviesa», o també revelació (sruti), anomenades Rigveda, Yajurveda, Samaveda i Atharvaveda. Correspon a l'època que descriuen les grans epopeies del Mahabharata i el Ramayana, la versió definitiva del qual és, no obstant això, del s. II d. de C., i es practica un culte politeista a Indra, Varuna, Mitra i Agni, etc., en el qual, no obstant això, cada déu sembla «el déu». Una segona fase que es desenvolupa cap al final de l'època védica, entre el 800 i el 500 a. de C., rep el nom de brahmanisme i marca el predomini de la classe sacerdotal dels brahmanes, que dominen totalment la vida social i política. Durant aquesta època apareixen comentaris teològics sobre els Vedas, les Brahmanes (de tendència ritualista) i les Aranyakas, o tractats del bosc (investigació de les idees contingudes en els rituals). Acabada aquesta època d'influència sacerdotal, les creences brahmánicas es barregen amb els cultes populars i apareix l'hinduisme pròpiament dit. És l'època de la redacció del Ramayana i el Mahabharata (amb el capítol conegut com a Bhagavad Gita, o «Càntic de l'Excels» quinta essència de l'hinduisme); sorgeixen, a més, tres disensiones internes, que ja no accepten el vedisme dels antics: el budisme, el jainisme i el carvaka, aquest últim una concepció materialista de l'univers. Com a resposta a aquests sistemes heterodoxos, sorgeixen sis sistemes filosòfics nous: Ioga i Samkhya, Mimamsa i Vedanta, Nyaya i Vaisesika, tres parells constituïts en principi per la distinció entre doctrina pràctica i teòrica. Als Vedanta (de veda, saber, i anta, fi i meta, això és, «meta de tot coneixement»), conjunt d'especulacions filosòfiques inspirades en la religió i la literatura védica, se'ls dóna també el nom de Upanishad. En realitat, les Upanishad -el nom de les quals significa «asseure's als peus d'algú» i es refereix a l'ensenyament que rep el deixeble (sisya) en el seu tracte amb el mestre (guru)», raó per la qual va significar finalment «doctrina secreta»- són una de les quatre classes del Veda (Mantra, Brahmana, Aranyaka i Upanishad); les més antigues procedeixen dels segles VIII i VII i arriben fins al s. III a. de C.; amb elles sorgeix pròpiament la filosofia o el pensament especulatiu innovador, com a oposició a un pensament ritualista, litúrgic i màgic, obra dels nous ascetes, individus joves i amb ganes de saber, ansiosos de noves formes de pietat personal (bhakti), que presenten l'alliberament de l'ànima a través del coneixement. Els Vedanta o les Opanishad es divideixen, al seu torn, en tres escoles: Advaita (no-dualista), Dvaita-advaita (monista), i Dvaita (dualista). Els seus principals representants són, respectivament, Shankara, Ramanuja i Madvha.

En l'hinduisme, no hi ha pròpiament filosofia, paraula que no pertany al seu vocabulari, sinó cosmovisió, o, millor encara, simplement «visió», perquè l'alliberament de l'home es duu a terme, no pel pensament pròpiament discursiu i racional, sinó per la il·luminació interior i la intuïció, sobre un fons de consideració mística de la realitat. Tampoc existeix una evolució del pensament, com la que hi ha en la filosofia occidental, que va de Parmènides a Hegel, posem per cas, sinó que la manera de pensar de les Upanishad apareix sempre com va ser a l'inici, sent la seva afirmació fonamental que «l'atman és el brahman».

Alguns dels conceptes fonamentals de les teories reflexives de les Upanishad, com atman, karman i samsara, moksa, es corresponen d'alguna manera amb nocions també centrals del pensament occidental. Les diverses escoles –Nyaya o lògica, Vaisesik o realisme atomista, amkhya, «enumeració» o realisme dualista, Ioga o unió meditativa amb la pràctica de vuit mitjans, Purva Mimamsa o Karma Mimamsa, o estudi profund dels Vedas, i Vedanta, la metafísica pròpiament aquesta– s'encarreguen d'explicar-los des de diferents punts de vista (darsanas).

L'home és un compost de atman, el jo personal, el si mateix, el principi vital, l'ànima, i de sharira, cos; el atman, «espurna que procedeix per emanació» del Brahman, poder de l'univers, principi creador o absolut, tendeix a unir-se de nou amb el principi d'on procedeix, però el karman, allò que cadascú fa en la vida, les conseqüències de les obres pròpies, el destí que cadascú es llaura vivint, lliga a l'home a l'existència per arribar a merèixer, per les obres bones i les accions rituals, una nova transmigració; la reencarnació és, en definitiva, un camí erroni per a l'alliberament, perquè es converteix en un renéixer indefinit, en una roda de reencarnacions (samsara), sense alliberament (moksa) alguna.

El veritable camí és l'especulació filosòfica: només el coneixement que el atman és Brahman, que l'home és una partícula del Tot, i que no són les obres les que salven, sinó el coneixement d'un mateix i de l'univers, pot trencar el cicle interminable del samsara; és la proposta de les Upanishad, que ens evita caure en la ignorància (avidya) que condemna a la inclinació a l'existència i a l'impossible alliberament per les obres. Només el veritable saber (vidya) porta a l'alliberament (moksa), perquè només la meditació interior i el coneixement de l'univers porta a la percepció de la nostra identitat amb Brahma, l'absolut, i ens allibera del pes de les obres, o del «camí de les obres», karman, deixant, amb això, d'estar subjectes a la llei de la transmigració universal.

La dissolució de la pròpia identitat en l'absolut és tractada de forma diferent segons les diferents escoles de Vedanta: pel Advaita Vedanta de Shankara, potser la més acceptada, només hi ha una realitat única, atma i Brahman són el mateix, i el món no és més que aparença.

La pèrdua de la pròpia individualitat, dins de l'afirmació global que totes les coses són tot (segons la frase ritual «això és això») i de la identitat dels dos mons, de l'absolut i el concret, és una de les característiques fonamentals de la filosofia índia, que la distingeix radicalment del pensament occidental, en el qual la pèrdua de la pròpia individualitat i de la consciència de ser subjecte no és tolerada.

Les tècniques del ioga tendeixen a preparar l'esperit del deixeble per percebre la veritat.