Teodicea

(del grec Θεοδικία, justificació de Déu, de Θεός theós, Déu, i δίκη díke, justícia)

Terme introduït per Leibniz, en Essais de théodicée sud la bonté de Dieu, la vaig llibertar de l’homme et l’origini du mal [Assajos de teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l'home i l'origen del mal] (1710), per designar aquella part de la seva filosofia que tracta de la justificació de Déu, davant el tribunal de la raó humana, malgrat l'existència del mal al món. D'aquest sentit restringit, passa aviat a designar els tractats filosòfics sobre Déu.