Fenomenisme, fenomenalisme

 (del grec φαινόμενον, fainómenon, fenomen, allò que apareix)

En general, la teoria filosòfica que sosté que l'única realitat és la del fenomen, a saber, allò que és possible percebre de les «coses en si», i que això és l'única cosa que pot ser conegut, donant per descomptat que el que les coses són en si mateixes no pot arribar a ser-ho. Kant pot ser considerat el típic representant d'aquest fenomenisme (realista), que es denomina també «fenomenisme gnoseològic». La versió estricta del fenomenalisme (antirrealista), o «fenomenisme ontològic», nega l'existència del món físic i no admet més realitat que la de l'experiència, entenent per tal el conjunt de percepcions subjectives. Aquesta negació de l'existència del món físic o de la permanència dels objectes físics, juntament amb l'afirmació que només existeix la ment i les seves idees, porta a l'idealisme. Aquest fenomenisme idealista ho ha sostingut G. Berkeley, amb la seva teoria de l'immaterialisme (veure text 1 , text 2 , text 3 i text 4 ). Les seves idees van ser represes i reinterpretades per l'empiriocriticisme d'Avenarius i Mach. El fenomenisme idealista inverteix la relació tradicional entre percepció i objecte: no és l'objecte la causa de la percepció, sinó la percepció causa de l'objecte, ja que anomena objecte al conjunt de sensacions organitzades.

El problema del fenomenisme que no vol ser idealista és justificar l'origen de la sensació, la causa del fenomen subjectiu. Per a això, de vegades remet a un objecte que no és tal. Així, J. Stuart Mill sosté que un objecte és «la possibilitat permanent d'una sensació» i B. Russell creu solucionar el problema primer introduint els sensibilia (veure sense data), alguna cosa intermedi entre subjecte i objecte, després eliminant la dualitat subjecte-objecte, admetent així el «monisme neutral», i més endavant recorrent al conductisme, per no haver de parlar d'una ment que percep i un objecte percebut.

Veure percepció.