Filosofia bizantina

 La filosofia que es desenvolupa en l'orient cristià, en Bizanci, durant el mateix període de temps en què transcorre l' Escolàstica medieval llatina: des de la caiguda de l'imperi romà (s. IV), que suposa la seva separació de l'occident, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453). Li és peculiar el conjunt de temes i de problemes que resulten de la trobada del pensament cristià amb la filosofia grega, o al revés, que en principi es consideren «externs» una a l'altre.

Poden distingir-se dos períodes:

1) Del s. IV al s. XI, època durant la qual es va gestant la barreja de teologia (cristiana) i filosofia (grega), de misticisme i raó, característica del pensament bizantí;

2) del s. XI al XV, època en què sorgeix i es desenvolupa un pensament filosòfic propi, que coincideix amb el cisma de Miquel Cerulario (1054) i la separació de l'Església oriental i l'occidental, impulsat sobretot per Miquel Psel·le.

A l'origen, la filosofia bizantina cristiana -els autors de la qual són contemporanis dels últims filòsofs pagans grecs-, després del tancament de les escoles d'Atenes per Justinià (529), s'instal·la primer a Pèrsia i després en regions frontereres i té un cert aire de dissidència contra la teologia i la filosofia de l'Església de Constantinoble, el patriarca de la qual havia estat proclamat «prevalgut» -bisbe principal- d'Alexandria, Antioquia i Jerusalem. Els primers filòsofs bizantins són nestorianos i monofisitas (l'heretgia vehicula el desig d'independència respecte de Constantinoble): partidaris respectivament de Nestorio, que separava excessivament les dues naturaleses, divina i humana, de Crist, assignant-los dues «persones», i d'Eutiques, qui sostenia que en Crist només hi havia una naturalesa, la divina; els uns i els altres s'enfronten en discussions teològiques abrigallades amb argumentacions filosòfiques sobre l'ortodòxia. En aquesta primera època, les personalitats filosòfiques més rellevants són Pau de Nísibe, o Pau de Basra († 571), i Teodor de Marw († 536), nestorianos tots dos, i Sergio de Reschaina († 536), monofisita, als quals ha d'afegir-se Joan Filopò, «el gramàtic», de l'escola filosòfica cristiana d'Alexandria, que per aquesta època escrivia contra Procle. Les figures del Pseudo-Dionís l'Areopagita (s. VI) i de Joan Damascè (s. VIII) dialoguen amb la filosofia grega, tal com havien fet els grans pares Capadocis. Al final d'aquest període, el patriarca Focio (ca. 820-891) emprèn un cert renaixement intel·lectual després de les lluites internes entre els iconoclastas (enemics de les imatges) i els iconófilos (partidaris de les imatges), que divideixen al país sencer; les seves obres, com a Biblioteca, o Amphilokhia, són de caràcter enciclopèdic.

El s. XI assenyala l'inici pròpiament dit de la filosofia bizantina autònoma de la teologia, per obra sobretot de Miquel Psel·le (1018-1078), platònic, renovador de l'interès per Plató i Aristòtil; el platonisme aristotèlic o l'aristotelisme platònic -barreja que suposa de vegades confusió, de vegades oposició i enfrontament- serà ara el distintiu propi de la filosofia bizantina. Així succeeix, per exemple, en els autors d'aquesta època, com Joan Ítalos (ca. 1055) i Eustrato de Nicea (ca.1050-1120), tots dos aristotèlics neoplatònics, Miquel d'Efes (ca. 1110) aristotèlic, i Isaac Commeno el Sebastokrátor (ca. 1140), platònic. Aquest corrent racionalista, afavoridora d'una filosofia autònoma i independent de la teologia, i que s'ensenyava exclusivament a les universitats o en els col·legis de filosofia, fundats pels emperadors, i que persisteix fins al s. XV, s'enfronta a un corrent paral·lel i oposada de teologia mística, la dels hesicastas (quietistes), els representants més dels quals coneguts són Simeón el Nou, teòleg, Gregori Palamàs (1296-1359) i Nicolau Cabasilas, i el centre del qual de major irradiació arribarà a ser el monestir de la muntanya Athos.

En el s. XIV destaca la controvèrsia hesicasta: representa aquesta el rebuig de la filosofia pel moviment «místic», protagonitzat en aquest cas per les doctrines de Gregori Palamàs; a ell s'oposa durament Barlaam de Seminara, qui lidera el moviment «racionalista». La contesa dialèctica acaba amb la derrota del racionalisme i la canonització, en 1368, de Gregori Palamàs. Barlaam, condemnades les seves doctrines per un sínode, va marxar a occident, es va fer catòlic i va ensenyar grec als humanistes, entre ells a Petrarca. Simultàniament a aquesta controvèrsia, la figura de Tomàs d'Aquino atreu partidaris i crea adversaris, també en orient. Demetri Kydones (ca. 1324-1398) és el tomista més important d'aquesta època i a ell es deu una traducció de la Summa contra Gentils. L'antitomista més destacat és Calixto Angelikoudes (ca.1340-1420), que escriu Contra Tomàs d'Aquino.

En el s. XV la filosofia bizantina discuteix de nou l'opció de decidir-se per Aristòtil o per Plató. Ho fa fructíferament, de manera que aquests esforços passen als renaixentistes, que distingiran acuradament entre aquests dos autors. Gemistos Phleton (ca. 1355- 1452), el major dels filòsofs orientals medievals, representa la defensa decidida de Plató en contra d'Aristòtil; escriu Diferències entre Plató i Aristòtil i critica tesis metafísiques i ètiques d'aquest últim. Georgios Scholarios Gennadio (1405-ca. 1472, també conegut com a Jordi Curtesi) pren la defensa d'Aristòtil contra Phleton, i escriu Contra les dificultats de Phleton a propòsit d'Aristòtil. Basili Bessarion (1395-1472), és un altre platònic que escriu contra Jordi de Trebisonda, o Trapezuncio (1395-1486), autor d'una Comparació entre els filòsofs Aristòtil i Plató.

Els filòsofs bizantins, que van ajudar a occident a conèixer a Aristòtil, les obres del qual són el motor de l'apogeu de la filosofia de l' Escolàstica, entrat el s. XV, després de la caiguda de Constantinoble i els contactes que s'inicien per afavorir la unió de les Esglésies, ajuden de nou a occident a conèixer ara les obres de Plató, un dels fermentos del humanisme del Renaixement.