Benedetto Croce

Filòsof i historiador italià, neoidealista, el més important del present segle. Neix en Pescasseroli, (L'Aquila), en els Abruzzi, de família acomodada i conservadora. Després de perdre als seus pares en un terratrèmol en Cassamicciola (Ischia), viu per un temps a Roma i després estableix la seva residència a Nàpols. Funda amb Giovanni Gentile la revista «La critica» i, acabada la primera guerra mundial, ingressa en la vida política italiana, sent ministre d'educació, senador de la república i president del partit liberal italià. Va ser, a més, un decidit oponent del feixisme.

La lectura de les obres de Antonio Labriola, marxista i professor de filosofia a Roma, li indueix primer a una crítica al marxisme i després a l'interès i entusiasme per la filosofia de Hegel. La seva primera obra important, Estètica com a ciència de l'expressió i lingüística general (1902), representa la seva primera visió sistemàtica de la filosofia, que a la manera hegeliana anomena «ciència de l'esperit», des d'un punt de vista estètic. Corregeix, no obstant això, la dialèctica de Hegel a tenor de les seves pròpies idees: l'esperit, l'activitat humana, l'única cosa real, ja que la naturalesa no és més que una construcció de l'esperit, passa per quatre moments fonamentals diferents: estètic, lògic, econòmic (l'útil) i ètic; els dos primers són moments teòrics i els dos últims, pràctics, de manera que l'esperit duu a terme dues activitats bàsiques, el coneixement i l'acció.

Existeixen, així, quatre categories o «diferents»: fantasia, enteniment, activitat econòmica i activitat moral. A cada diferent li correspon un «oposat» en el seu mateix si: bell i lleig, veritable i fals, útil i perjudicial, bé i malament. La vida de l'esperit no transcorre de forma dialèctica i lineal, sinó en dues línies fonamentals, teòrica i pràctica, i en quatre plànols diferents, que estableixen entre si les seves relacions i oposicions. La història de l'esperit, més que als moments dialèctics de Hegel, s'assembla a les complexitats dels «cursos i recursos» de G. Vico. Els quatre «diferents» de l'esperit constitueixen també les quatre parts de la filosofia: estètica, lògica, econòmica i ètica. La primera estudia la intuïció o coneixement intuïtiu, que és fantasia, expressivitat i sentiment (liricità); la segona, l'estructura de l'esperit en general i el concepte en particular, que concep com un universal concret; la tercera i la quarta l'activitat pràctica de l'esperit: les finalitats individuals (l'útil) i les finalitats universals (el moral).

No hi ha més realitat que l'esperit, i vida i realitat no són sinó història; no hi ha més forma de coneixement que la històrica, i el coneixement de la realitat coincideix amb la història humana, no sotmesa aquesta ni a la necessitat de la dialèctica ni a l'albur de la providència, sinó a la racionalitat i a la llibertat. La llibertat és la vida de l'esperit.

Personatge d'enorme influència sobre la vida intel·lectual italiana, una de les seves aportacions universals a la teoria estètica contemporània és l'afirmació del fet estètic autònom respecte de tota una altra ciència, també de l'útil i el moral.

• Bibliografia:Obres de Benedeto Croce