Filosofia analítica

També anomenada «anàlisi filosòfica», és el conjunt de tendències de filosofia del llenguatge, resultat del gir lingüístic produït en les primeres dècades del s. XX, que com a característica comuna sostenen que els problemes filosòfics consisteixen en confusions conceptuals, derivades d'un mal ús del llenguatge ordinari i que la seva solució consisteix en una clarificació del sentit dels enunciats quan s'apliquen a àrees com la ciència, la metafísica, la religió, l'ètica, l'art, etc. En general, els autors que segueixen aquestes tendències entenen que la filosofia és una activitat -per a uns terapèutica, per a uns altres clarificadora- l'objecte de la qual és esclarir el significat dels enunciats. En paraules de Habermas, es produeix un canvi de paradigma, en passar d'una filosofia de la consciència, o d'una epistemologia, -en la qual importen les relacions entre el subjecte i l'objecte- a una filosofia del llenguatge, en la qual importen les relacions entre l'enunciat i el món, això és, a una teoria del significat. Una qüestió tan clàssica, per exemple, com la que pot formular-se en teoria del coneixement sobre «què és conèixer» es reformula i reinterpreta com una qüestió sobre el significat, referent a «què es vol dir quan es diu que coneixem alguna cosa».

L'activitat dilucidatoria dels enunciats, característica fonamental de tot el moviment analític, comença amb les tasques de fonamentació lògica de la matemàtica, empreses per Russell i Whitehead amb la publicació sobretot de Principia mathematica (1910-1913), obra que, seguint els estudis inicials de G. Frege, funda el llenguatge rigorós de la lògica que permet evitar les ambigüitats i confusions de l'ús del llenguatge ordinari; a aquesta obra s'afegeix la de Wittgenstein, Tractatus Logico-Philosophicus (1921), dedicada també a l'estructura lògica del llenguatge i centrada en la qüestió del que «es pot dir»; Russell i Wittgenstein comparteixen una mateixa perspectiva lingüística de la realitat, la de l'atomisme lògic, segons el qual món i llenguatge mostren una mateixa estructura comuna o «figura lògica»

per ser el llenguatge el mirall del món, en ell es reflecteix la seva naturalesa. D'aquí sorgeix la idea fonamental que la realitat només es comprèn a través del llenguatge, perquè aquest és el reflex de la realitat (teoria especular del llenguatge, que substitueix a la teoria especular de la idea del s. XVII) i que el coneixement no consisteix més que en l'anàlisi del llenguatge. En un primer moment, l'anàlisi del llenguatge es confia a la lògica sistematitzada en els Principia mathematica, això és, a un llenguatge formal de lògica d'enunciats i de predicats, amb el qual Russell redueix els enunciats composts a enunciats simples a fi de descobrir en ells els elements simples que es corresponen amb els fets simples del món o amb els fets atòmics (Wittgenstein); també el Tractatus segueix per la senda de descobrir l'estructura lògica del llenguatge.

A aquesta fase inicial de la filosofia de l'anàlisi, segueix una segona fase de decisiu influx del Tractatus sobre el Cercle de Viena, d'on sorgeix el neopositivisme. Aquest afegeix al moviment analític una clara postura antimetafísica, en establir la verificabilitat com a criteri de significat, considerant que tot enunciat metafísic manca de sentit, una vegada sotmès a l'anàlisi lògica (tal com sosté Carnap en La superació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge, 1931). W.V.O. Quine ha atribuït a aquesta fase el procediment, que ell denomina «ascens semàntic», mitjançant el qual en comptes de parlar de coses i objectes, parlem del llenguatge amb què parlem de les coses per evitar les enutjoses qüestions que es refereixen a l'existència de les coses. És també el període més significatiu de la filosofia analítica.

Segueix una tercera fase que correspon a la tornada de Wittgenstein a Cambridge, en 1929, i al canvi de la seva filosofia, que es coneix com a «segon Wittgenstein», exposada sobretot en Investigacions filosòfiques (publicades pòstumament en 1952) i que se centra, no en l'anàlisi lògica del llenguatge, sinó en els usos quotidians de l'anomenat llenguatge ordinari. Són també els anys de les crítiques de Gödel al formalisme lògic. Aquesta filosofia analítica, anomenada del «llenguatge ordinari» té en compte la pragmàtica del llenguatge i contempla el llenguatge, no en el seu aspecte de reflex especular de la realitat, sense en una perspectiva més àmplia com una activitat i fins a una «forma de vida»; l'anàlisi del llenguatge no busca la seva reinterpretació segons una sintaxi lògica rigorosa -un càlcul lògic-, sinó el seu esclariment a través del reconeixement de les característiques naturals del llenguatge viu, que integra múltiples «jocs del llenguatge», diverses funcions del llenguatge, i la pluralitat d'usos i contextos lingüístics. En els anys cinquanta aquesta filosofia analítica influïda pel «segon Wittgenstein» es desenvolupa sobretot, però no exclusivament, en l'anomenada escola d'Oxford.

Richard Rorty, seguint crítiques fetes a la filosofia analítica per Quine, Putnam i Davidson, entre d'altres, considera ja periclitat el supòsit fonamental en què es funda la filosofia analítica i la filosofia del llenguatge en general, això és, el caràcter representacional del llenguatge mateix, com si aquest fora en substància un esquema del que és el món, i que determina que la principal qüestió filosòfic-lingüística sigui la relació del llenguatge amb el món: el significat. Així desapareixen, segons aquest autor, per la força dels esdeveniments, les ambigüitats i els problemes lingüístics filosòficament no resolts, irresolubles fins i tot per mal plantejats, i s'afirma el sentit d'una filosofia que, en general, ja no s'atribueix la missió de fonamentar el coneixement, sinó simplement la de descriure, per a un àmbit determinat de persones, determinats problemes i escriure sobre ells sense un perfil excessivament definit, i amb una missió no més essencial que la de les altres especialitats humanístiques (història, crítica literària, poesia, periodisme, etc.): participar, com una més, en el que denomina la «conversa d'Occident» o «conversa de la humanitat».