Filosofia de la naturalesa

Tradicionalment, la branca de la filosofia que té per objecte l'estudi de la naturalesa o phýsis (φύσις), que al món occidental s'ha desenvolupat seguint la pauta de les principals obres d'Aristòtil sobre el ser mòbil, Física i Sobre el cel, descomptant el període medieval que, abans de l'arribada de les obres d'Aristòtil, segueix les idees de Plató exposades en el Timeu. Aristòtil centra l'estudi de la naturalesa en la investigació dels principis o factors del moviment -o sigui, de les estructures lingüístiques fonamentals que permetin parlar del canvi sense contradicció-, la seva definició i les seves causes, seguint la tradició iniciada pels presocràtics, els qui, des del s. VI a. de C., busquen una explicació racional del conjunt de la realitat canviant, que denominen phýsis, basada en la descripció de l'element o principi originari, arkhé. La teoria aristotèlica intenta solucionar el problema del canvi —com el que «no és ser» esdevé «ser» i com el que és deixa de ser— amb la introducció de la noció fonamental que hi ha moltes maneres de ser, entre les quals destaquen abans de res la manera substancial i la manera accidental de ser i la de ser en potència i ser en acte.

A partir del s. XVII, canvia la situació de la filosofia de la naturalesa davant l'aparició de la ciència moderna i, amb el desenvolupament de les ciències físic-matemàtiques, es planteja la qüestió de la relació entre l'una i l'altra, i fins a de la legitimitat de la primera. El neopositivisme del Cercle de Viena, que prossegueix en la línia ja mantinguda pel positivisme de Comte de no considerar veritable coneixement més que el científic, nega en conseqüència la possibilitat de sentit a una filosofia de la naturalesa diferent de les ciències de la naturalesa, i reserva a la filosofia el paper exclusiu de la lògica.

En el seu moment, la distinció o relació entre física i filosofia natural ha estat una qüestió debatuda: se l'ha considerat reflexió filosòfica sobre els resultats de la ciència o com a investigació dels seus fonaments (veg. citació). En l'actualitat, no obstant això, reservat ja de manera definitiva tot saber a la ciència, a la filosofia li queda la funció del «conferimiento de sentit» o la d'un treball de «clarificació dels conceptes», o també l'anàlisi. El conferimiento de sentit o la clarificació de conceptes, no obstant això, no es limita merament al camp de la metodologia científica o de la investigació sobre l'estructura de la ciència (física), sinó que abasta també l'anàlisi dels problemes que es refereixen a l'estudi d'allò que les ciències físiques mostren com realitat, a l'estructura del món o de la naturalesa tal com apareix reflectida per les ciències de la naturalesa. No només hi ha una filosofia de la ciència física, o una epistemologia, sinó també una filosofia de la naturalesa (veg. citació).

Un dels problemes genuïns que poden considerar-se objecte propi de la filosofia de la naturalesa és el relatiu a la qüestió dels «referents d'una teoria física» (veg. textos ). Per referent (veg. textos ) d'una teoria s'entén el «objecte» que tracta la teoria. Deixant de costat al convencionalisme, segons el qual les teories físiques no es refereixen a res objectiu, sinó que són només instruments que ens permeten calcular i fer prediccions, les respostes positives a la qüestió són: 1) El realisme, que sosté que el referent és un sistema físic de coses i fenòmens, de manera que els enunciats de la teoria donen compte de com és el món real. 2) El fenomenisme, o el subjectivisme o idealisme subjectiu, sosté que les teories físiques es refereixen al món mental, raó per la qual els enunciats físics parlen més del subjecte que de l'objecte. I, finalment, 3) la tesi de l'escola de Copenhaguen -pròpiament referida al camp de la física quàntica- i el pragmatisme i el operacionalisme -referits a tota teoria científica en general-, que sostenen una intervenció directa de l'home sobre l'objecte de la teoria, de manera que les teories físiques es refereixen tant als objectes físics com als subjectes humans.

La idea de món o de naturalesa, resultant d'aquestes perspectives científiques, és radicalment diferent segons els casos.