Autor:Malebranche, Nicolas



Filòsof, religiós i teòleg francès. Va néixer a París en el si d'una família vinculada amb la reialesa. Va estudiar filosofia i teologia en la Sorbona. Però estimulat pel Tractat de l'home de Descartes, va iniciar estudis científics. De salut feble, es va incorporar a la Congregació de l'Oratorio des de 1664. En 1699 va ser triat membre de l'Acadèmia de Ciències, on va presentar un important estudi sobre la llum i els colors, que explicava com a fruit de la freqüència de la vibracions lluminoses.

Molt influenciat per l' agustinisme -que inspirava l'ordre a la qual pertanyia-considerava que no hi ha ruptura real entre la religió i la filosofia. Ambdues poden col·laborar en l'esclariment de la veritat, i si es dóna algun conflicte entre ambdues això és a causa del caràcter imperfecte de l'home marcat per l'estigma del pecat original. En el context d'una reflexió sobre la relació entre el cos i l'ànima, va entrar en contacte amb l'obra de Descartes, a la qual va saludar com altament positiva, ja que considerava que el dualisme cartesià i el fet de relegar les funcions vitals de l'ànima a meres funcions mecàniques, permetia destacar millor el caràcter purament espiritual de l'ànima, i reformular l'espiritualisme agustinià. La seva primera obra La recerca de la veritat (1674-1675), que va obtenir un gran èxit (es va reeditar quatre vegades en quatre anys), i que va provocar importants objeccions teològiques, semblava a primera vista una sistematització del cartesianisme. De Descartes acceptava el dualisme entre pensament i extensió, la regla de l'evidència, el mètode i la teoria de les passions (encara que completada amb tesis agustinianas). Però apareixien, també, importants diferències. D'una banda corregia les lleis cartesianes del moviment, però el més important és que va rebutjar la teoria de les idees innates i la teoria del coneixement de Descartes, i va interpretar el problema de la relació entre ànima i cos a partir de les tesis ocasionalistes iniciades prèviament per Cordemoy, i que van desenvolupar Geulincx i La Forge, que va ser qui va introduir la noció de causa ocasional.

Respecte de la gnoseologia cartesiana, Malebranche posa en dubte que l'ànima sigui necessàriament millor coneguda que el cos ja que, argumenta, la consciència és difusa i un sentiment poc clar, mentre que la idea clara és la d'extensió. D'aquesta manera rebutja que la idea sigui una manera de l'esperit, sinó que és el objecte del pensament. Amb això avançarà la tesi que el coneixement és l'aprehensió de les essències dels cossos directament en Déu. Aquesta tesi l'elabora a partir de la negació i la crítica a les altres teories del coneixement: contra la teoria escolàstica de l'emissió d'imatges semblants als objectes; contra la teoria empirista de la transformació d'impressions corporals en idees i contra la teoria de les idees innates de Descartes. Al seu torn, aquesta teoria del coneixement li condueix a les tesis ocasionalistes, en assenyalar que la relació mútua dels sentiments amb els moviments dels òrgans està fonamentada en Déu. El xoc dels cossos dóna ocasió a Déu, autor del moviment de la matèria, per realitzar la seva voluntat, que és la causa universal de totes les coses. Atorgar una força real als éssers creats és divinitzar-los, per això es va enfrontar a la física de les forces de Newton i a Leibniz. Al seu torn, no només els cossos no poden ser veritables causes, sinó que també els esperits són cecs si Déu no els il·lumina.

Així, l'acceptació del dualisme i del mecanicisme cartesià, juntament amb el reforç de l'espiritualisme agustinià, plantegen a Malebranche el problema crucial de la comunicació de les substàncies o relació ment-cos, a la qual donarà com a explicació l'ocasionalisme: Déu, que és l'infinitament infinit, conté en si mateix les idees arquetípicas de les coses creades. Per aquest motiu, ja que conèixer una cosa és conèixer la seva idea, el veritable coneixement sigui la visió en Déu. De fet, fins i tot la mateixa visió dels cossos extensos és possible només perquè primerament hi ha una idea d'infinita extensió, de la qual els cossos són solament particularitats. L'atenció, llavors, és com una «pregària natural» que condueix a la il·luminació divina, a l'evidència de les idees matemàtiques que són els models perfectes de les realitats materials. Aquesta tesi va ser qualificada per Leibniz de miracle perpetu. Però Déu no només és la causa dels nostres coneixements, sinó també la causa de tot quant es produeix en l'univers i la causa de la correspondència entre les substàncies extenses i les substàncies pensants. Així, per solucionar el problema de la comunicació de les substàncies, substitueix el concepte habitual de causa pel de causa ocasional, de manera que considera que, en ocasió de produir-se un moviment en l'ànima, Déu intervé per produir el moviment del cos corresponent, i viceversa. No hi ha, doncs, una interacció directa entre cos i ment, sinó mediatitzada per l'acció de Déu.

Malgrat la seva orientació religiosa, la seva concepció racionalista de la fe li va comerciejar abundants crítiques dels sectors més conservadors de la religió. La seva teoria de la visió en Déu pot considerar-se com un precedent de l'inmaterialisme de Berkeley (qui li va conèixer personalment), i la seva crítica de la noció de causa és un precedent de l'associacionisme de Hume.

• Bibliografia:Obres de Nicolau Malebranche