Gnosticisme

 Conjunt de corrents filosòfic-religiosos, basades en l'afirmació de l'existència d'una forma suprema de coneixement, la γνῶσις (gnosi), reservada solament als iniciats. Pot distingir-se entre un gnosticisme pagà (representat per les doctrines hermètiques i els Oracles caldeus, per exemple) i un gnosticisme cristià, que va ser el més important i al que ens referim aquí. Cap al segle III, la majoria dels corrents gnòstiques es van diluir en el maniqueisme.

El gnosticisme, que com a conjunt de corrents van aparèixer al llarg del s. II, pot considerar-se com un dels primers intents de crear una filosofia cristiana, però efectuat sense rigor i sotmès a un sincretisme molt ampli, ja que apareixen en ell barreges de neoplatonisme i unes altres filosofies hel·lenístiques, d'elements mítics, de la Bíblia, dels evangelis cristians, de l'hermetisme, la càbala i l'hebraísmo alexandrí (Aristóbulo i Filó), i de creences religioses màgic-astrològiques i místiques orientals. Aquestes doctrines no es coneixen directament sinó més aviat per les refutacions que d'elles fan autors com Climent d'Alexandria, Epifanio, Ireneo, Hipòlit i uns altres Pares Apologetas. No obstant això, en 1945, van aparèixer, tancats en un àmfora trobada en Nag Hammadi (Alt Egipte), cinquanta-tres escrits gnòstics escrits en llengua copta, que van ser publicats entre 1972 i 1977. De l'estudi d'aquests escrits, juntament amb el que ens han transmès els crítics del gnosticisme, es poden reconstruir les seves tesis bàsiques.

ja que es tracta de corrents no homogenis, poden distingir-se diferents sistemes. Un dels primers va ser el dels ofitos o serpentinos (pel seu culte a la serp), que van originar posteriorment moltes altres sectes: els cairitas, els nicolaítas, els peratios, etc. Entre els autors principals sol distingir-se un gnosticisme vulgar (representat per Cerinto, Simó el mag, Menandro, Carpócrates i el seu fill Epífanes i Bardesanes) i una gnosi culta (representada per Satornil, Basílides i el seu fill Isidoro, Marció i, especialment, per Valentin). Aquests dos últims autors, als quals es va oposar Tertulià, van obtenir gran èxit a Roma. De vegades, es considera també a Orígenes com a representant gnóstico. Malgrat la falta d'homogeneïtat entre les diferents sectes, grups i autors, tots aquests corrents sustenten la possibilitat de la salvació a partir, no de la fe, sinó de la gnosi, mitjançant la qual creien que arribaven a comprendre tots els dogmes del cristianisme, al que interpretaven al·legòricament.

També sostenen un dualisme entre un Déu transcendent, que està més enllà de tot coneixement, i un ser pérfido: el demiürg. Déu no és ni creador del món material ni té relació amb ell, ja que aquesta relació s'efectua mitjançant l'emanació d'una sèrie d'éssers intermedis, els eons, jerarquitzats en ordres descendents fins a arribar al demiürg, que representa el pol oposat a la divinitat. El demiürg és l'eón més imperfecte i a ell atribueixen la creació de la matèria, raó per la qual alguns autors ho van identificar amb el Yahvé bíblic. Aquest eón inferior i imperfecte (fins i tot maligne) es presenta al món sensible com a Déu únic, però és imperfecte i engañador i, per això, la matèria (món d'aparences) també és dolenta i principi del mal. El cosmos apareix així com aquest espai dual a mig camí entre el bé i el mal, encara que amb predomini d'aquest últim. El conjunt dels eons forma el Pleroma. Però Crist, que és veritablement un eón diví, encara que prengui l'aparença humana (l'encarnació ha d'entendre's de manera merament simbòlica), està contraposat a aquell ser malvat i hauria comunicat als seus deixebles directes la possibilitat d'accedir a la gnosi i d'obtenir la salvació. Els homes, també de naturalesa dual, tenen esperit (pneuma), però estan presos en la matèria de la qual poden ser salvats per aquest eón intermedi, que és Crist, a través de la redempció, a la qual entenen com una lluita tràgica entre els principis del bé i del mal en la qual venç el primer. No obstant això, com van observar els Apologetas, en assenyalar que Crist no és pròpiament home, els gnòstics desvirtuaven la passió i la redempció. D'altra banda, representaven un corrent elitista en considerar que solament els iniciats podien obtenir la salvació, per la qual no prou la fe.

També van distingir entre tres classes d'homes:

1) els materials o hílicos, en els quals predomina la matèria (ὕλη);

2) els animals o psíquics, en els quals predomina l'ànima (ψυχἠ) i

3) els espirituals o pneumàtics, en els quals predomina l'esperit o pneuma (πνεῠμα), que són els que tenen accés al món superior.

Els primers estan destinats a la mort, mentre que els segons poden aconseguir la salvació si segueixen les directrius dels pneumàtics, que són els triats posseïdors de la gnosi.

Des del punt de vista ètic, el marcat dualisme entre cos i ànima va originar dues posicions completament diferents. D'una banda, alguns autors van propugnar un ideal de vida ascético com a via de purificació de l'ànima, mentre que uns altres, considerant que el cos era indiferent a l'ànima, van rebutjar tota llei moral referida a aquest i van defensar el gaudi, especialment el sexual.