Constructivisme

En un sentit general, pres de l'ús d'aquest concepte en matemàtiques, en lògica i en art, és una aplicació del principi enunciat per G.B. Vico, verum ipsum factum, que pot interpretar-se com «l'home entén només el que ell mateix ha fet», així com una interpretació dels plantejaments de I. Kant, que afirma, genèricament, que «només coneixem a priori de les coses el que nosaltres mateixos posem en ella» (veg. citació) i d'una manera concreta, en especificar la forma de conèixer pròpia de les matemàtiques, que és característica seva construir els seus propis objectes (vegeu el text).

L'intuïcionisme matemàtic sosté que només han d'admetre's les entitats matemàtiques efectivament demostrades, és a dir, aquelles que puguin construir-se com a objectes matemàtics segons regles admeses.

En art, el moviment estètic, iniciat a Rússia cap a 1919 (Tatlin, Rodchenko), s'orienta a la construcció del mateix objecte artístic que inventa lliurement, i que no és una còpia de la naturalesa, accentuant el seu aspecte geomètric, universal i objectiu.

En epistemologia, l'anomenada escola d'Erlangen, centrada entorn de Paul Lorenzen (n. 1915), sosté una teoria constructivista de la ciència i de l'ètica, basada en una metodologia constructivista, el lema fonamental de la qual és que «només entenem allò que podem construir». El que, per a aquest fi, es construeix és precisament una sintaxi racional, o una lògica, a manera de metallenguatge, que el seu objectiu és poder comprendre el nostre propi pensament i el nostre llenguatge ordinari.

En filosofia de la ciència i epistemologia també es denomina constructivisme o constructivisme epistemològic (de vegades s'anomena constructivisme radical) a un corrent de pensament sorgit cap a mitjan segle XX, de la mà d'investigadors de disciplines molt diverses , que involucra a filòsofs, matemàtics, psicòlegs, lingüistes i sociòlegs. Per aquest pensament constructivista (influenciat per Kant i per J-B. Vico), tot el que podem conèixer és una construcció en certa manera «creada» pel subjecte cognoscent. En seguiment de la distinció kantiana entre fenomen i noümen es pot dir que no és possible conèixer la realitat tal com és doncs sempre, en conèixer alguna cosa, ordenem les dades obtingudes de la realitat (encara que siguin percepcions bàsiques) en un marc teòric o mental. De tal manera, aquest objecte o realitat no és pròpiament conegut (com no podem conèixer les coses en si, diu Kant), no tenim un «reflex especular» del que està «allà fora de nosaltres», sinó que tot el què coneixem és quelcom que hem construït amb base a les nostres percepcions i dades empíriques.

Alguns dels principals portaveus d'aquesta concepció han estat el científic austríac Paul Watzlawick, que en el seu llibre La realidad inventada , publicat el 1981, reuneix deu assajos de diferents autors entorn de l'anomenat «pensament constructivista» i von Glasersfeld, un altre pensador austríac. En el cas de von Glaserfeld, es tracta el procés constructiu del coneixement com un mecanisme evolutiu que permet la millor adaptació a l'entorn per part dels subjectes cognoscents.

Altres autors que es vinculen a aquest corrent són: Gregory Bateson, Ilya Prigogine, Niklas Luhmann, Edgar Morin i Humberto Maturana, entre molts. (Veg. autopoiètic. Destaca també la influència de Jean Piaget i la seva epistemologia genètica (o genèsica) en aquest corrent que Piaget comenta en Tratado de lógica y conocimiento científico on tracta sobre les epistemologies constructivistes i la seva epistemologia genètica.

Vegeu construcció, constructe.

---