Filosofia de la tècnica

La reflexió filosòfica sobre la tècnica no ha estat tradicionalment molt abundant. És cert que des de la Grècia antiga fins a l'actualitat, la filosofia –i fins i tot certs mites prefilosòfics (com el de Prometeu)– han tractat la qüestió de la tècnica, però gairebé sempre d'una manera marginal. Una visió en certa manera altiva de la filosofia respecte a la tècnica –considerada com a activitat menor– ha propiciat tal marginació. Així es comprèn que el terme «filosofia de la tècnica» sigui bastant recent: apareix per primera vegada en l'obra d'Ernst Kapp (Filosofia de la tècnica, 1877), aparició que ha d'interpretar-se com a paral·lela al procés pel qual la tècnica ocupa un destacat lloc en la societat contemporània.

Com a resum del recorregut filosòfic sobre la tècnica, pot seguir-se l'esquema de Carl Mitcham. (Veg. Ormiston, Gale, From Artifact to Habitat: Studies in the Critical Engagement of Technology, Lehigh. Univ. Press, 1990. Inclou l'estudi de Carl Mitcham «Tres formas de ser-con la tecnología». Hi ha traducció castellana d'aquest article a la revista «Anthropos», núm. 94/95, Barcelona 1989. Vegeu també ¿Qué es la filosofía de la tecnología? Anthropos, Barcelona 1979).

Mitcham distingeix tres etapes:

1) l'escepticisme antic;

2) l'optimisme del Renaixement i la Il·lustració;

3) l'ambigüitat o desassossec romàntics.

L'actitud escèptica antiga es recolza en la repetida opinió filosòfica que distingeix entre un coneixement veritable (episteme) i un saber empíric (techne). La preeminència de l'activitat contemplativa (theoria) enfront de les ocupacions tècniques és una altra manera de subratllar aquesta distància insalvable entre la tècnica i la filosofia. Al costat d'aquesta valoració de principi, l'actitud antiga mostra a més la seva desconfiança cap als poders tècnics, en entendre que representen una extralimitació de la condició natural. Així, la tècnica seria una expressió de la desconfiança cap a la naturalesa; seria la recerca de la satisfacció de necessitats vanes que envileixen a l'ésser humà i ho aparten del transcendent; o alimentarien una seducció per objectes d'entitat degradada (l'objecte tècnic, o sigui l'artefacte, es considera de menor entitat que l'objecte natural).

Tal actitud es perllonga en l'edat mitjana amb la consideració d'arrel cristiana sobre la vanitat del coneixement tècnic i del poder terrenal enfront de l'objectiu veritable de la salvació. En general, doncs, l'escepticisme antic i premoderno menysprea el valor del saber i l'activitat tècnica. Aquesta actitud alimenta, d'altra banda, l'anomenat mite teoricista, mite segons el qual es valora la superioritat de la teoria i s'interpreta la gènesi de les ciències i de les tècniques sempre com a derivades d'un saber teòric previ, sense valorar el substrat empíric. Exemples d'aquest menyspreu són fins i tot les actituds mantingudes per alguns personatges amb la doble condició de científics i tècnics: Arquimedes (s. III aC), però també més recentment el físic H.A. Lorentz (1853-1928), es van negar a deixar constància escrita dels seus treballs tècnics (el primer com a hàbil constructor de tota classe d'artefactes mecànics, el segon com a director dels treballs en dics i rescloses a Holanda).

El Renaixement i la Il·lustració veuen l'aparició de l'actitud optimista cap a la tècnica. Aquest optimisme està formulat molt nítidament per Francis Bacon (1561-1626). L'esperit baconià presideix la moderna atenció a la tècnica, i antecedeix des del punt de les idees el que es complirà des del punt de vista dels fets amb la Revolució industrial. L'exaltació de la vida activa enfront de la contemplativa, de la praxi enfront de la theoria, condueixen a aquesta reivindicació de la tècnica. En últim terme, es tracta de promoure la idea de l'home com a amo de la naturalesa –fins i tot com a creador al costat de Déu–, i per a aquest destí el domini tècnic és necessari. Serveix a aquesta nova actitud una visió basada en un pragmatisme epistemològic, en la primacia dels mètodes inductius, en una concepció que subratlla igual entitat ontològica per als objectes naturals i per als objectes tècnics. És més: la naturalesa és reconduïda al model tècnic; d'aquesta manera la màquina es converteix en la gran metàfora que presideix la concepció de la pròpia naturalesa. La substitució de la idea del homo sapiens per la del homo faber seria una indicació paral·lela a la d'aquesta transformació centrada en la primacia de la màquina, fins al punt que el mateix home serà concebut com a màquina (així en l'obra de La Mettrie, L'home màquina, 1748; veure home màquina).

L'home està cridat, doncs, a promoure els coneixements i les aplicacions tècniques. L'optimisme il·lustrat entén que en aquesta activitat es compleix el designi humà, i la Revolució industrial serà la seva conseqüència. S'inverteix així la percepció respecte a la inferioritat de la tècnica. Aquesta nova sensibilitat és molt visible en l'Enciclopèdia de d'Alembert i els seus col·legues: basti recordar el seu títol complet, Diccionari raonat de les ciències, de les arts i oficis.

A la victòria efectiva de la ciència i de la tècnica gràcies a la Revolució industrial li succeeix la crítica romàntica. La reacció romàntica es revolta contra el reduccionisme mecanicista emfatitzant una concepció de tipus orgànic; i ataca el prevalgut de la racionalitat apel·lant als valors de la imaginació i el sentiment. D'altra banda, els efectes de la Revolució industrial ja es deixen sentir en forma de misèria social. D'aquí el desassossec representat per la reacció romàntica: el que l'optimisme il·lustrat havia ignorat, és a dir els temes dels límits de la tècnica i dels seus efectes perversos, surt a la llum. Com a exemple d'aquesta percepció problemàtica de les extralimitacions del poder humà gràcies a la tècnica pot citar-se una famosa obra de Mary Shelley (Frankenstein o el modern Prometeu, 1818).

No obstant això, la crítica romàntica és ambigua. Ja Rousseau (en el seu Discurs sobre els efectes morals de les arts i les ciències, 1750) criticava la concepció dels enciclopedistes, però alhora lloava els conceptes de Bacon. I és que el romanticisme és una crítica de l'optimisme tècnic, és una reacció contra la ciència i la tècnica modernes, però els seus ideals (l'autorrealtzació humana, la fusió orgànica amb la naturalesa, la concepció de l'home com a creador) pertanyen a la mateixa matriu que va il·luminar la moderna tècnica i la seva valoració positiva.

Contemporàniament, aquestes tres actituds (escepticisme antic, optimisme il·lustrat, desassossec romàntic) encara són perceptibles. Però a més d'aquestes influències, ha de ressenyar-se el naixement i desenvolupament d'una específica filosofia de la tècnica, o d'un específic discurs filosòfic sobre la tècnica. Aquesta filosofia de la tècnica inclou l'esmentada obra fundacional de Kapp (1877) i altres similars posteriors, que conformarien una de les dues tradicions de l'actual filosofia de la tècnica, l'anomenada corrent enginyeril. Aquesta consisteix en una anàlisi més aviat internalista de les condicions, factors, mètodes i finalitats del desenvolupament tecnològic. La seva intenció és clarament laudatòria i optimista. La segona tradició és bàsicament crítica o externalista. En aquest corrent crític ha de citar-se a Ortega (Meditació de la tècnica, 1939) i a Heidegger (La pregunta per la tècnica, 1954), les contribucions de la qual s'orienten a esclarir el fonament últim del designi tècnic.

José Ortega y Gasset

Ortega y Gasset va abordar el problema de la tècnica des d'una perspectiva antropològica, assenyalant que gràcies a la relació que s'estableix entre l'home i la tècnica es pot descobrir la veritable i autèntica constitució de l'ésser humà, ja que la vida de l'home, a diferència dels altres animals, no coincideix amb les seves meres necessitats orgàniques. La tècnica no és una mera prolongació de l'organisme humà, la qual cosa pressuposa una concepció de la tècnica com a adaptació de l'home a la naturalesa, sinó que, més aviat al contrari, la tècnica mostra la capacitat humana d'adaptar la naturalesa a les necessitats de l'home. Per això, l'acció tècnica solament és possible quan ja s'han satisfet les necessitats biològiques bàsiques. Llavors, l'activitat humana pot desenvolupar-se per a superar el mer «estar» i aconseguir el «benestar».

M. Heidegger

Heidegger ha elaborat una filosofia de la tècnica des de la perspectiva peculiar de la seva epistemologia, partint de la seva concepció de la veritat (aletheia) com desocultament. Des d'aquest enfocament Heidegger destaca la prioritat ontològica de la tècnica sobre la ciència, ja que el desenvolupament d'aquesta, especialment de la complexa ciència contemporània, solament és possible a partir dels desenvolupaments tècnics. Però tant la ciència com la tècnica pròpies del món occidental són el fruit de l'oblit del ser, i arrenquen del gir que Plató va instaurar en la seva concepció de la veritat. Des de llavors l'home occidental ha deixat d'escoltar al ser (amb l'excepció de Hölderlin) per a dedicar-se a ensenyorir-se de l'ens. La tècnica és el resultat d'aquest oblit del ser que ha conduït a l'home a deixar-se atrapar per les coses, la qual cosa ha provocat una concepció del món com un objecte que ha de ser explotat i dominat. En aquest sentit, diu Heidegger, la tècnica és la plena culminació de la metafísica basada en l'esmentat oblit de l'ésser.

Finalment cal citar la crítica desenvolupada per altres autors, basada en una revisió social i històrica del desenvolupament tecnològic. Així, L. Mumford destaca la inexistent pretesa neutralitat de la tècnica i de la ciència, i assenyala les connexions entre aquesta, el poder, els interessos de les classes dominants i la ideologia. (Vegeu: Técnica y Civilización,Alianza, Madrid 1971; El mito de la máquina, EMECE, Buenos Aires, 1969; «Técnicas autoritarias y democráticas», en M. Kranzberg y W. Davemport (eds.) Tecnología y cultura, Gustavo Gili, Barcelona 1978).

Jacques Ellul centra la seva investigació en els canvis introduïts per la tècnica en altres àmbits, com són la producció de noves condicions psicològiques i polítiques, la qual cosa suggereix que l'acció tècnica, en la mesura en què es basa en determinats valors possibles, condueix a diferents formes de ser en el món, raó per la qual, com deia Mumford, no és neutral en si mateixa (El siglo XX y la técnica, Labor, Barcelona 1960). En una direcció semblant es mouen les investigacions de L. Winner, que insisteix en les relacions entre tècnica i política (La ballena y el reactor, Gedisa, Barcelona 1987) i de J. Habermas (J. Habermas, Ciencia y técnica como ideología, Tecnos, Madrid 1984).

(Amb la col·laboració d'Albert Ribas Masana)