Interaccionisme simbòlic

Corrent sociològica, nascuda en els anys trenta i desenvolupada a EUA cap als cinquanta i seixanta, sobretot a la denominada Escola de Chicago. Els seus principals autors són Georg Herbert Mead, Herbert Blumer (1900-1987), qui va encunyar el terme en 1937, Charles Horton Cooley i Howard S. Becker. Oposada al funcionalisme, suposa que la realitat social es coneix primàriament a partir de les accionis i les interaccions dels actors socials, això és, entre l'individu concebut com jo o sí mateix i els altres, a través del vincle de la comunicació. Procedent del pragmatisme filosòfic, afirma que l' individu es comporta activament enfront del mitjà social i que aquest, al seu torn, influeix en l'individu; que aquesta interrelació es realitza sobretot per l'acció social; i que aquesta es distingeix pel seu caràcter comunicatiu (ple de sentit) i reflexiu (quan és capaç de preveure l'efecte sobre els altres i sobre un mateix). Un concepte fonamental és el «sí mateix», o la persona, amb la característica bàsica de la reflexividad: capacitat de tenir-se un mateix com a objecte de coneixement. El coneixement que el jo té de si mateix ho rep dels altres, quan el jo és un reflex de l'ésser dels altres. El seu origen es deu, precisament, a la manera com ens afecten els processos socials: a través del llenguatge, en totes les seves variants, pel mitjà de les quals percebem les reaccions dels altres enfront de nosaltres.