Analogia

(del grec αναλογíα , analogia, correspondència, proporció, derivat de ana lógon, segons proporció, proporcional) És la semblança que s'estableix entre termes, conceptes o coses que es comparen. Mitjançant l'analogia, de vegades entesa en sentit metafòric, poden agrupar-se diferents conjunts de coses dels quals s'afirma una característica comuna per semblança: el nen, el riu, el vi o el vinagre i fins a la llengua tenen tots «mare»; l'aspecte, el clima o l'aliment són «sans», però en un sentit que alhora coincideix i que difereix, encara que en realitat tot predicat ha d'entendre's analògicament, quan no es fa abstracció de la realitat: parlar de la vida vegetal i de la vida animal és un ús analògic del terme, que s'aplica en realitat de forma diferent a un vegetal o a un animal. El concepte l'analogia del qual ha estat objecte de tractament específic en filosofia és el de ser. La proporció a què es refereix l'etimologia, i que ha fonamentat el seu ús tant en el llenguatge ordinari com en el filosòfic, és la proporció matemàtica, anomenada pròpiament geomètrica, que s'expressa segons la seqüència a:b::b:c, en la qual el primer terme es refereix al segon igual com aquest al tercer; cadascun d'aquests termes es diu analogado; la relació o proporció, quantitativa en origen, va passar després a ser qualitativa.

El terme procedeix dels escrits dels pitagòrics, on significa proporció matemàtica (veg. citació), concepte que apliquen tant a l'harmonia musical com a les magnituds del cosmos.

Vegeu cita↓

Els primers pitagòrics coneixien les tres proporcions matemàtiques següents

1) La proporció aritmètica

[math]\displaystyle{ a-b=b-c \frac{a-b}{b-c}= \frac{a}{a}= \frac{b}{b}= \frac{c}{c}=1 b=\frac{a+c}{2} }[/math]

«El primer terme excedeix al segon en la mateixa quantitat que aquest excedeix al tercer»:

2) La proporció geomètrica

«El primer terme és al segon com aquest és al tercer»

[math]\displaystyle{ \frac{a}{b} = \frac{c}{d} b^2 = ac \frac{a-b}{b-c}= \frac{a}{b}= \frac{b}{c} b= \sqrt[2]{ac} }[/math]

3) La proporció harmònica

«Sigui el que sigui la part de si mateix que el primer terme excedeix al segon, el segon excedeix al tercer en una part igual d'aquest tercer»

[math]\displaystyle{ a = b+\frac{a}{n} b = c+\frac{c}{n} \frac{1}{c}-\frac{1}{b}= \frac{1}{a} \frac{a-b}{b-c}= \frac{a}{c} b= \frac{2ac}{a+c} }[/math]

A.Pichot, La naissance de la science, 2 vols., Gallimard, París 1991, vol. 2, p. 143

veg. citació

Plató utilitza la noció d'analogia com a proporció (matemàtica) per a explicar sobretot la funció del Bé en la seva teoria fonamental dels dos mons («el que és el sol al món visible és el bé al món invisible»; (veg. citació), així com per a assenyalar el grau de claredat i veritat que posseeixen els segments a què es refereix la metàfora de la línia (veg. text). Aristòtil, a més d'utilitzar-la com a mètode comparatiu en ètica i biologia –iniciant així l'ús de l'argument d'analogia– funda la teoria de l'analogia del ser (veg. text), que es convertirà en punt fonamental de la metafísica de l'filosofia escolàstica medieval, que estableix una relació metafísica o ontològica, pel mateix motiu d'alguna manera real, entre els analogats. Després de perdre aquesta càrrega metafísica, no té en l'actualitat l'analogia més que usos molt específics en camps determinats del pensament, com la lingüística (metàfora), la biologia (analogia-homologia) o la lògica (isomorfisme, models, argument d'analogia).

Vegeu cita↓

Les analogies que estableix Plató entre el sol i el Bé poden veure's en la següent taula, que abasta les característiques del Sol i del Bé, del món intel·ligible i del món sensible, descrites en Plató, La república, 508-509:

_________________________________________________________________________________

Cf. Plató, La République, trad. i notes de R. Baccou, Flammarion, París 1968, n. 437, p. 436

cita