Autor:Marc Aureli

Filòsof estoic que va ser emperador romà des de l'any 161 fins a la seva mort. Forma part de l'anomenat nou estoïcisme, i és l'últim gran representants d'aquest corrent. El seu pensament va estar molt influït per Sèneca i Epictet. No va escriure per publicar, encara que es conserven algunes cartes escrites en llatí a Frontó i a Herodes Atico, i fragments d'alguns discursos. Però la seva obra principal, escrita és Tà eis heautón, conegut com a Meditacions, Soliloquis o, també, com a Pensaments o notes personals. Aquesta obra, que, com ja indica el seu títol, és un compendi de reflexions personals, conté les reflexions de Marc Aureli per a afrontar amb serenitat els diversos avatars de la vida i l'escrivia solament per a ús personal (la primera edició completa és de 1599). En aquesta obra, Marc Aureli va desenvolupar els aspectes més religiosos de l'estoïcisme i buscava en la filosofia una guia per a l'acció, una font per a la fe, fortalesa i serenitat davant els problemes de l'existència i un consol davant l'adversitat i l'infortuni. No va elaborar, doncs, un sistema filosòfic, sinó que el seu pensament representa més aviat una actitud espiritual. A diferència d'altres autors estoics, doncs, no s'ocupa de lògica, sinó que la seva filosofia, poc sistemàtica, s'orienta només cap a la moral i cap al problema del sentit de la vida.

Els Soliloquis si divideixen en dotze llibres, moltes de les sentències de les quals van ser escrites durant la realització de dures campanyes militars. En aquestes sentències advoca per la necessitat d'obrar d'acord amb la naturalesa i considera, amb un cert pessimisme, que només la fe en una providència divina (Πρόνοια), que harmonitza el Tot, proporciona un fonament per obrar ordenadament, alhora que senti les bases per considerar que l'autèntica saviesa és la participació en aquesta naturalesa universal, i que la mort no és sinó la tornada al seu si. En aquest marc la conducta ha de ser dirigida per una ètica, basada en aquesta creença de l'ajust de cada ser amb l'Un-Tot. Però, en contra de les tesis corporeístas de l'estoïcisme antic (especialment de Zenó de Cítion i de Crisip), Marc Aureli no accepta la tesi antropològica que concep a l'home format per σώμα (soma, cos material) i πνεῠμα (ànima-buf o pneuma) que, encara que no és material continua sent corporal. Per això, Marc Aureli afegeix, com Filó d'Alexandria, un tercer principi constitutiu de l'home: a més del cos-carn i de l'ànima-buf, està el νοῦς (nous o intel·lecte), superior a l'ànima i de naturalesa divina, que és la base del nostre autèntic jo.

Aquest nous és el daimon (δαίμων) que la divinitat atorga a l'home per a guiar-ho. En aquestes tesis s'ha vist la influència del platonisme i de l'aristotelisme, que Marc Aureli va conèixer a través del seu antic mestre Claudio Sever. Així, afirmarà que el cos, que és fràgil i aviat es convertirà en un cadàver, no mereix cap consideració especial, com tampoc la mereixen les vanitats terrenals; només el νοῦς (intel·lecte), que és com un efluvi de l'intel·lecte diví, és la raó comuna a tots els homes. Aquesta èmfasi en la comunitat de tots els homes li porta a afirmar, d'una banda, que ell té dues pàtries: una, Roma –en tant que és Marc Aureli–; l'altra, el món –en tant que és un home–. D'altra banda, aquesta estreta relació entre tots els homes li condueix també a sostenir un fort sentiment de pietat, en contra d'una tendència molt arrelada en el propi estoïcisme. Al mateix temps, considera que totes les parts que constitueixen l'home retornaran a allò d'on han sorgit, i s'assignaran a una altra part de l'univers, en un procés infinit. Per això considera que, o bé no hi ha supervivència després de la mort, o aquesta és breu, ja que les ànimes, després de l'ecpírosi (ἐϰπύροσις) es reabsorberán en el lógos spermatikós.

Malgrat el seu cosmopolitisme, de la seva creença en una única divinitat i de la seva inclinació per la pietat, com a home d'Estat va defensar la necessitat de mantenir el culte politeista, que era manifestació de les arrels culturals de la seva època. Per això va perseguir als cristians, als quals considerava intolerants. La seva concepció política li feia pensar que la història havia arribat a una fase final que simplement calia conservar i, en aquest sentit, la seva filosofia, d'una banda, es va orientar cap a la defensa de les institucions i la participació activa en la vida política i, d'altra banda, era manifestació del sentiment de caducitat que s'imposava en una època que realment va ser de canvi històric i de lenta fi del món antic.

• Bibliografia:Bibliografia sobre l'estoïcisme