El pas del mite al logos

Expressió amb la qual es fa referència a l'origen de la filosofia com a superació de les formes mítiques i religioses de pensament i a l'adveniment d'un pensament racional que inclou tant la filosofia com la ciència.

Posidó

L'origen d'aquesta forma superadora del pensament mític se situa en la Grècia del segle VI abans de nostra era, més concretament en Jònia, i és obra fonamentalment dels filòsofs de l'escola de Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Seguint a Guthrie, es podria dir que tal pas «es va produir quan va començar a cobrar forma en les ments dels homes la convicció que el caos aparent dels esdeveniments ha d'ocultar un ordre subjacent, i que aquest ordre és el producte de forces impersonals». Segons Plató (veg. text) i Aristòtil (veg. text), aquesta mutació seria fruit de l'admiració. Això suposa un assoliment extraordinari ja que, en el context de l'època en què es va produir, el normal i més probable eren les explicacions d'ordre sagrat, religiós i mític que apel·laven a éssers personals i sobrenaturals amb poders extraordinaris. (En un període ja tardà Epicur assenyala, de manera contundent, l'abandó del mite per donar lloc a l'explicació racional: «n'hi ha prou que s'excloguin els mites; cosa que és possible, si en perfecte acord amb les aparences o fenòmens, els considerem com a signes del que no apareix», Carta a Pitocles, 71).

Però si bé la majoria dels autors estan d'acord a assenyalar en els milesis l'origen del pensament filosòfic i científic-racional, no hi ha una interpretació única de les causes que van produir tal pas del mite al logos. En aquest sentit va ser famosa la polèmica que va enfrontar a Burnet amb Cornford. Segons Burnet els filòsofs jonis havien franquejat «la via que la ciència, a partir d'aquest moment, no ha tingut més que seguir». Aquesta idea implicava la suposició que el pensament racional - la filosofia en la seva forma originària - havia fet aparició d'una manera sobtada, sense història prèvia que investigar, com un «miracle» grec a causa de les suposades peculiaritats de l'esperit grec.

Aquesta tesi del «miracle grec» no explicava realment res i, a més, mostrava un cert eurocentrisme perquè no volia tampoc reconèixer les influències dels sabers babilonis i egipcis sobre els primers pensadors grecs. Davant aquesta concepció, Cornford va sostenir la tesi (en De la religió a la filosofia, 1912i en Els orígens del pensament filosòfic grec, 1952), segons la qual la cosmologia dels primers jonis procedia d'una reinterpretació i prolongació dels mites cosmogònics i teogònics grecs (narrats per Homer i Hesíode, veure text 1 i text 2 ). En la Teogonia d'Hesíode es poden distingir dues narracions diferents del mite primordial. En una, el relat parla de déus; Zeus lluita contra Tifó, el poder de la confusió i el desordre, per aconseguir la sobirania de l'univers. Aquest tipus de narració, del tipus dels mites de renovació i dels anomenats mites de la reialesa (semblants als drames ritualitzats que es representaven en Babilònia, amb el principal protagonisme del rei que confirmava, així, el seu domini sobre la naturalesa i la societat), va tenir sentit en l'àmbit de l'antiga monarquia micènica. Però la caiguda de l'imperi micènic i l'expansió dels doris pel Peloponès, Creta i Rodes, inicia una nova fase de la civilització grega (el denominat món homèric). Els ritus van perdre la seva funció i el seu antic sentit. A aquesta fase correspon la segona versió en la Teogonia dels mites dels orígens: la lluita per l'ordre no és ara obra de déus, sinó de principis naturals, encara que encara amb ressonàncies mítiques: Caos, Llum, Dia, Nit, Cel, Terra, Eros. Aquesta segona versió dels mites cosmogònics va actuar com a model a les primitives abstraccions dels físics jonis: allò que en el mite són poders naturals personificats, en els milesis són qualitats abstractes naturals: el que són s'explica per les qualitats empíricament conegudes, encara que pensades abstractament i generalitzades. D'aquesta manera diu Cornford que «en la filosofia, el mite està racionalitzat».

A partir de Cornford no es posa en dubte el paper sistematitzador d'Hesíode, però no pot acceptar-se que la filosofia sigui simplement una racionalització dels mites. Per a Hesíode els orígens de la terra, del cel, de l'oceà i de tot quant contenen, encara és fruit de matrimonis i de la procreació entre personatges sobrenaturals, i encara manifesta una excessiva projecció de l'estructura social mateixa en els relats mítics. No obstant això, es reconeix que va influir directament en l'afany de trobar un ordre (cosmos ϰόσμος) més enllà del caos (χάος), i en la recerca d'un únic arkhé (ἀρχή). A més, s'ha de reconèixer la influència que van exercir els sabers tècnics dels antics babilonis i dels egipcis, encara que és cert que aquests pobles havien desenvolupat tècniques eficients, mitjançant un procés d'assaig i error i mitjançant la recerca de correlacions, però mai s'havien preguntat pels fonaments d'aquestes tècniques ja que, en les seves cultures, l'àmbit de les causes seguia estant dominat pel dogmatisme religiós.

La conjunció dels factors socials (la fi de la monarquia micènica i els canvis socials corresponents; l'absència de castes sacerdotals entre els grecs del S. VI a. de C.; l'afany sistematitzador d'Hesíode i la influència dels sabers d'altres pobles, juntament amb la mateixa situació geogràfica de Jònia en un encreuament de civilitzacions) és la que permet entendre aquest «pas del mite al logos», en el qual va jugar també un paper important el desenvolupament d'una escriptura alfabètica.

Com a fruit d'aquests processos va sorgir, segons J.P. Vernant, un pensament que exclou la presència de déus com a explicació de la naturalesa, i la presència d'un pensament abstracte que es constituirà en el fonament de la intel·ligibilitat dels processos naturals sotmesos al canvi: el λόγος (logos), o raó, o idea, o llei universal. El primer element va dependre de la seva relació amb el mite cosmogònico grec racionalitzat; per entendre i explicar el segon, cal recórrer, segons Vernant, al procés històric de la constitució de la polis grega com a element determinant de l'aparició de la racionalitat: «la raó grega -diu- apareix com a filla de la ciutat». Al seu torn, en tots dos processos van jugar un paper destacat la transmissió del saber mitjançant la paraula escrita i no ja merament per tradició oral, i -com ho destaca Popper- l'actitud crítica (veg. text).