Diferència entre revisions de la pàgina «Imperatiu»
De Wikisofia
m (bot: -veure cita +veg. citació) |
m (bot: - amb que la + amb què la) |
||
Línia 2: | Línia 2: | ||
<small>(del llatí ''imperativum'', obligatori)</small> | <small>(del llatí ''imperativum'', obligatori)</small> | ||
− | En general, expressió lingüística en llenguatge prescriptiu, o imperatiu. En ètica, judici de valor que expressa una [[obligació|obligació]]. En [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], principi amb | + | En general, expressió lingüística en llenguatge prescriptiu, o imperatiu. En ètica, judici de valor que expressa una [[obligació|obligació]]. En [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], principi amb què la [[raó|raó]] sotmet a la voluntat, o, en la seva terminologia, manera com la raó fa ''bona'' a la [[voluntat|voluntat]] ([[Recurs:cita Kant 21|veg. citació]] i [[Recurs:Kant: els imperatius|veg. text]]).Kant distingeix entre axiomes subjectius i axiomes objectius; els uns i els altres poden determinar a obrar a l'home, però només els segons són dignes d'una voluntat racional lliure, o poden ser les lleis pràctiques capaces de determinar a obrar a qualsevol voluntat racional. A aquests els anomena ''imperatius categòrics ''([[Recurs:Kant: imperatius hipotètics i categòrics|veg. text]]). |
Per a [[Autor:Hare, Richard Mervyn|R. Hare]], defensor del [[prescriptivisme|prescriptivisme]], un judici moral és un imperatiu perquè és sempre una expressió en llenguatge prescriptiu. Tot imperatiu pot considerar-se com la [[conclusió|conclusió]] d'un [[raonament moral|raonament moral]], o d'un [[sil·logisme pràctic|sil·logisme pràctic]], que les seves [[premisses|premisses]] són un [[principi|principi]] moral i un [[fet|fet]]. Així, l'expressió prescriptiva, o imperatiu, «Has de complir la promesa que em vas fer», que conté implícitament les idees que «em vas fer una promesa» (part ''frástica'') i «t'estic expressant el meu desig que la compleixis» (part ''néustica''), és la conclusió d'un raonament l'estructura del qual pot ser: | Per a [[Autor:Hare, Richard Mervyn|R. Hare]], defensor del [[prescriptivisme|prescriptivisme]], un judici moral és un imperatiu perquè és sempre una expressió en llenguatge prescriptiu. Tot imperatiu pot considerar-se com la [[conclusió|conclusió]] d'un [[raonament moral|raonament moral]], o d'un [[sil·logisme pràctic|sil·logisme pràctic]], que les seves [[premisses|premisses]] són un [[principi|principi]] moral i un [[fet|fet]]. Així, l'expressió prescriptiva, o imperatiu, «Has de complir la promesa que em vas fer», que conté implícitament les idees que «em vas fer una promesa» (part ''frástica'') i «t'estic expressant el meu desig que la compleixis» (part ''néustica''), és la conclusió d'un raonament l'estructura del qual pot ser: |
Revisió del 08:21, 10 ago 2017
(del llatí imperativum, obligatori)
En general, expressió lingüística en llenguatge prescriptiu, o imperatiu. En ètica, judici de valor que expressa una obligació. En Kant, principi amb què la raó sotmet a la voluntat, o, en la seva terminologia, manera com la raó fa bona a la voluntat (veg. citació i veg. text).Kant distingeix entre axiomes subjectius i axiomes objectius; els uns i els altres poden determinar a obrar a l'home, però només els segons són dignes d'una voluntat racional lliure, o poden ser les lleis pràctiques capaces de determinar a obrar a qualsevol voluntat racional. A aquests els anomena imperatius categòrics (veg. text).
Per a R. Hare, defensor del prescriptivisme, un judici moral és un imperatiu perquè és sempre una expressió en llenguatge prescriptiu. Tot imperatiu pot considerar-se com la conclusió d'un raonament moral, o d'un sil·logisme pràctic, que les seves premisses són un principi moral i un fet. Així, l'expressió prescriptiva, o imperatiu, «Has de complir la promesa que em vas fer», que conté implícitament les idees que «em vas fer una promesa» (part frástica) i «t'estic expressant el meu desig que la compleixis» (part néustica), és la conclusió d'un raonament l'estructura del qual pot ser:
On s'apel·la a un conjunt de criteris o principis tàcits que se suposa que els parlants admeten i on descansa, per exemple, el principi moral «qui fa una promesa està obligat a complir-la»; això és, enunciats, ara descriptius, tals com: «les persones que compleixen amb les seves promeses són de fiar», «a nosaltres ens agrada aquest tipus de persones», «només si hi ha honradesa és possible la convivència», etc., criteris o principis que se suposen compartits per una mateixa comunitat.