Kant: imperatius hipotètics i categòrics
De Wikisofia
Tots els imperatius manen, o bé hipotèticament, o bé categòricament. Aquells representen la necessitat pràctica d'una acció possible com a mitjà d'aconseguir una altra cosa que es vol (o que és possible que es vulgui). L'imperatiu categòric seria aquell que representa una acció per si mateixa com objectivament necessària, sense referència a cap altra fi. [...]
L'imperatiu hipotètic assenyala solament que l'acció és bona per a algun propòsit possible o real. En el primer cas és un principi problemàtic-pràctic, mentre que en el segon és un principi assertori-pràctic. L'imperatiu categòric, que, sense referència a cap propòsit, és a dir, sense cap altra fi, declara l'acció objectivament necessària en si mateixa, té el valor d'un principi apodíctic-pràctic. [...]
Totes les ciències contenen alguna part pràctica que consisteix a proposar problemes que constitueixin alguna fi possible per a nosaltres, així com en imperatius que diuen com pot aconseguir-se tal fi. Aquests poden anomenar-se, en general, imperatius d'habilitat. No es tracta de si el fi és racional i bo, sinó només del que cal fer per a aconseguir-oo. Els preceptes que segueix el metge per a guarir perfectament un home i els que segueix l'enverinador per a matar-lo són d'igual valor, en tant que cada un serveix per a dur a terme perfectament el seu propòsit. En la primera joventut ningú sap quines finalitats se'ns podran oferir en la vida, i per això els pares tracten que els fills aprenguin moltes coses i procuren donar-los habilitat per a l'ús dels mitjans útils a qualsevol tipus de finalitats, ja que no poden determinar de cap d'aquests si no serà més endavant un propòsit real de l'educand, sent possible que alguna vegada el consideri com a tal. I és tan gran aquesta cura, que els pares solen oblidar reformar i corregir el judici dels nens sobre el valor de les coses que puguin proposar-se com a finalitats.
No obstant això, hi ha un fi que pot pressuposar-se com a real en tots els éssers racionals (en tant que els convenen els imperatius, com a éssers dependents que són); hi ha un propòsit que no només poden tenir, sinó que pot suposar-se amb total seguretat que tots tenen per una necessitat natural, i aquest és el propòsit de felicitat. L'imperatiu hipotètic que representa la necessitat pràctica de l'acció com a mitjà de fomentar la felicitat és assertori. No és lícit presentar-ho com a necessari només per a un propòsit incert i simplement possible, sinó que ha de ser-ho per a un propòsit que podem suposar amb plena seguretat i a priori en tot home perquè pertany a la seva essència. Ara bé, l'habilitat en triar els mitjans per a aconseguir la major quantitat possible de benestar propi podem anomenar-la sagacitat en sentit estricte. Així doncs, l'imperatiu que es refereix a l'elecció de les dites mitjanes, és a dir, el precepte de la sagacitat, és hipotètic: l'acció no és manada absolutament, sinó com a simple mitjà per a un altre propòsit.
Finalment, hi ha un imperatiu que, sense posar com a condició cap propòsit a obtenir per mitjà de certa conducta, mana aquesta conducta immediatament. Tal imperatiu és categòric. No es refereix a la matèria de l'acció i al que ha de produir-se amb ella, sinó a la forma i al principi que la governa, i l'essencialment bo de tal acció resideix en l'ànim del que la duu a terme, sigui el que sigui l'èxit obtingut. Aquest imperatiu pot anomenar-se imperatiu de la moralitat.
| Fundamentación de la metafísica de las costumbres, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, p. 83-86). |
Original en castellà
Todos los imperativos mandan, o bien hipotéticamente, o bien categóricamente. Aquéllos representan la necesidad práctica de una acción posible como medio de conseguir otra cosa que se quiere (o que es posible que se quiera). El imperativo categórico sería aquel que representa una acción por sí misma como objetivamente necesaria, sin referencia a ningún otro fin. [...]
El imperativo hipotético señala solamente que la acción es buena para algún propósito posible o real. En el primer caso es un principio problemático-práctico, mientras que en el segundo es un principio asertórico-práctico. El imperativo categórico, que, sin referencia a ningún propósito, es decir, sin ningún otro fin, declara la acción objetivamente necesaria en sí misma, tiene el valor de un principio apodíctico-práctico. [...]
Todas las ciencias contienen alguna parte práctica que consiste en proponer problemas que constituyan algún fin posible para nosotros, así como en imperativos que dicen cómo puede conseguirse tal fin. Éstos pueden llamarse, en general, imperativos de habilidad. No se trata de si el fin es racional y bueno, sino sólo de lo que hay que hacer para conseguirlo. Los preceptos que sigue el médico para curar perfectamente a un hombre y los que sigue el envenenador para matarlo son de igual valor, en cuanto que cada uno de ellos sirve para realizar perfectamente su propósito. En la primera juventud nadie sabe qué fines podrán ofrecérsenos en la vida, y por eso los padres tratan de que sus hijos aprendan muchas cosas y procuran darles habilidad para el uso de los medios útiles a cualquier tipo de fines, puesto que no pueden determinar de ninguno de ellos si no será más adelante un propósito real del educando, siendo posible que alguna vez lo considere como tal. Y es tan grande este cuidado, que los padres suelen olvidar reformar y corregir el juicio de los niños sobre el valor de las cosas que pudieran proponerse como fines.
No obstante, hay un fin que puede presuponerse como real en todos los seres racionales (en cuanto que les convienen los imperativos, como seres dependientes que son); hay un propósito que no sólo pueden tener, sino que puede suponerse con total seguridad que todos tienen por una necesidad natural, y éste es el propósito de felicidad. El imperativo hipotético que representa la necesidad práctica de la acción como medio de fomentar la felicidad es asertórico. No es lícito presentarlo como necesario sólo para un propósito incierto y simplemente posible, sino que ha de serlo para un propósito que podemos suponer con plena seguridad y a priori en todo hombre porque pertenece a su esencia. Ahora bien, la habilidad al elegir los medios para conseguir la mayor cantidad posible de bienestar propio podemos llamarla sagacidad en sentido estricto. Así pues, el imperativo que se refiere a la elección de dichos medios, esto es, el precepto de la sagacidad, es hipotético: la acción no es mandada absolutamente, sino como simple medio para otro propósito.
Por último, hay un imperativo que, sin poner como condición ningún propósito a obtener por medio de cierta conducta, manda esa conducta inmediatamente. Tal imperativo es categórico. No se refiere a la materia de la acción y a lo que ha de producirse con ella, sino a la forma y al principio que la gobierna, y lo esencialmente bueno de tal acción reside en el ánimo del que la lleva a cabo, sea cual sea el éxito obtenido. Este imperativo puede llamarse imperativo de la moralidad.