Diferència entre revisions de la pàgina «Vasconcelos, José»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - " volta " a " tornada ") |
|||
Línia 55: | Línia 55: | ||
}} | }} | ||
{{BiblioPage | {{BiblioPage | ||
− | |BiblioPage=Obres principals de José Vasconcelos | + | |BiblioPage=Obres principals de José Vasconcelos |
}} | }} | ||
{{Etiqueta | {{Etiqueta |
Revisió del 18:32, 22 feb 2017
Avís: El títol a mostrar «José Vasconcelos» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Vasconcelos, José».
Filòsof mexicà, de tendència bergsoniana, nascut a Oaxaca. Va exercir inicialment l'advocacia, que va abandonar per dedicar-se a la filosofia i a activitats literàries i polítiques Va ser membre del cercle de fílósofos i escriptors que van fundar la revesteixi «Saba Moderna» i després l'Ateneu de la Joventut i, posteriorment, rector de la UNAM i candidat a la presidència de la República (1929); el seu fracàs en la política li va portar a abandonar-la. Va fer grans viatges per tot Amèrica, per Europa i Àsia i, a la seva tornada a Mèxic, va ser nomenat Director de la Biblioteca Nacional. Influït sobretot per la filosofia francesa, i especialment Bergson, Maine de Biran i Boutroux, però també per Plató, Plotí, Schopenahuer i Nietzsche, expressa amb la seva filosofia -definida fonamentalment com un «monisme estètic»- una oposició frontal al positivimo de la seva època, la qual cosa suposa una tornada a la metafísica i a l'exaltació dels valors de l'esperit humà.
Atribueix a l'emoció el paper d'òrgan del saber, capaç de donar sentit, com a res significans, al real, res extensa, juntament amb l'enteniment, res cogitans, i atorga al «mètode emocional» la possibilitat d'aconseguir l'absolut; res té veritable sentit, si no és captat a través de l'emoció estètica. Les seves tres aportacions filosòfiques més originals són: l'apriori estètic, pel qual s'atribueix bellesa al fenomen amb les formes de ritme, melodia, harmonia i contrapunt; la coordinació mental, que dóna unitat a l'heterogeni de l'objecte contemplat; i la necessitat de la intuïció estètica, única capaç de captar aquesta síntesi harmònica i estètica d'elements heterogénos, que cal afegir forçosament a la mera comprensió lògica del món. Per això l'estètica no és, per a ell, simplement la ciència del bell, sinó la ciència que transforma coses i objectes en esperit. D'aquesta emoció estètica, que dóna sentit al món, fa curiosament subjecte preferent, a la «raça còsmica» -síntesi i mestissatge de totes les races, que cal afegir a les quatre fonamentals: negra, índia, mongol i blanca-, això és, a la civilització llatinoamericana, a la qual incumbeix una missió universalitzadora. Manté tant per a la filosofia com per a la vida una finalitat preferentment ètica.
Veure filosofia llatinoamericana.