Gran any

Doctrina que afirma que tot el cosmos està sotmès a un cicle de repetició eterna. La concepció del gran any està basada en l'observació dels fenòmens cíclics, com el succeir-se de les estacions, el cicle diari que es repeteix (demà, migdia, tarda, nit, demà, etc.), els cicles lunars, etc., i sosté que els astres tornen periòdicament a ocupar les posicions que han ocupat en un temps anterior i que, en l'exacta repetició de les seves posicions, reapareix un cicle que repeteix l'anterior. De la mateixa manera que un cicle solar (anual) està format per cicles lunars (més o menys mensual), que al seu torn està format per cicles diaris, els defensors d'aquesta doctrina afirmaven que existia un cicle de cicles, més general, al que denominaven gran any còsmic. Aquesta creença estava molt arrelada al món antic, en el qual, al costat de la concepció d'un temps sagrat (veure text ), predominava una concepció cíclica del temps. Aquesta concepció la trobem tant en l'hinduisme i en la teoria dels kalpas o cicles còsmics budistes, com entre els òrficos i entre els presocràtics. D'entre aquests, la van sostenir Anaximandre (veure cita), els pitagòrics, Empèdocles, Heràclit i la seva doctrina de la conflagració pel foc, de la qual va partir l'ecpírosi dels estoics, i és esmentada per Plató en el Timeu (veure cita), per qui l'univers és un ésser periòdic que, per tant, està bé representat per la figura esfèrica, de la mateixa manera que el temps és la imatge mòbil de l'eternitat (veure text ). Existien molt diverses estimacions de la durada d'un gran any còsmic, una de les més conegudes era de 10.800 anys, encara que diferien entre les diverses escoles. Alguns filòsofs àrabs, com al-Kindi, Avicenna i Averrois van defensar tesis semblants. La filosofia cristiana no acceptava la tesi del gran any, ja que sustentava una concepció lineal de la història, en la qual seria impensable una nova repetició de l'encarnació, passió, mort i resurrecció de Crist. No obstant això, alguns autors que van vorejar el panteisme van sustentar tesis semblants, com la doctrina de Orígenes sobre l'apocatàstasi. En certa forma, també s'emparenta amb algunes filosofies de la història, com la sustentada per Joaquim de Fiore en el seu Evangeli etern, o en la concepció cíclica de la història defensada per Spengler, que concebia el desenvolupament de les cultures i civilitzacions a la manera del desenvolupament d'éssers orgànics amb els seus cicles de naixement, creixement, plenitud, decaïment i senectud.

F. Nietzsche

En l'època moderna reapareix amb la doctrina del etern retorn de Nietzsche. Encara que en els textos coneguts com La voluntat de poder, Nietzsche formula aquesta doctrina com si es tractés d'una doctrina cosmològica (en suposar que el nombre d'àtoms i la quantitat d'energia que formen el món són finits i, en ser el temps infinit, només són possibles un nombre determinat de combinacions, raó per la qual l'estat actual ha de repetir-se infinites vegades, veure text), ha d'entendre's més aviat com a doctrina moral: és el sí tràgic i dionisíac a la vida pronunciat pel propi món, i unit a la noció de l'amor fati (veure textos).

Gilles Deleuze ha afirmat que la noció de l'etern retorn és la base sobre la qual Nietzsche pot realitzar la inversió del platonisme (veure text 1 i text 2).