Força

(del llatí fortis, sòlid, enèrgic, fort)

Concepte antropomòrfic que s'aplica a molt diversos camps i en diversos sentits, amplis i definits. En general es relaciona el seu concepte amb el de poder produir alguna cosa, o l'energia en sentit familiar i, així, es comprèn la càrrega antropomòrfica de la paraula i la seva relació primitiva amb el concepte de causa, tal com testifica Hume quan indaga si per ventura la noció de causa prové de l'experiència interna de la pròpia força (veg. text).

Quan la força, física o moral, s'imposa en contra d'una voluntat en el terreny de l'ètica i el dret es parla de violència.

Com a concepte clarament definit, pertany a l'àmbit de les ciències de la naturalesa, on se la coneix genèricament com l'acció capaç d'alterar l'estat de repòs o de moviment d'un cos. La seva noció es precisa en el transcurs del període de la revolució científica, amb la formulació de les lleis de la mecànica i la teoria de la gravitació per Newton. Distingeix aquest entre vis insita, o força interna d'un cos, o inèrcia, vis impressa, o força externa (producte de la massa per acceleració) i força de la gravitació. Les discussions que es produeixen en aquesta època, i àdhuc abans amb Galileu, Huygens i Descartes, sobre l'expressió matemàtica de la vis viva, força viva (força cinètica), parteixen del fons filosòfic que imposa el fet de suposar que ha d'haver-hi igualtat entre l'efecte i la causa i que, per tant hi ha una força-efecte i una força-causa; aquella es mesura quantitativament (encara que de forma diferent: com mv entre els cartesians, i com entre els leibnizians, que concebien la força com vis activa, afí a la noció d'energia), mentre que la força-causa ha de ser una qualitat real oculta. Newton es va limitar a suposar que tota partícula de l'univers atreu qualsevol altra partícula (segons la llei de la gravitació universal) i a calcular els efectes d'aquesta atracció, sense entrar en l'anàlisi de la causa. Els seus crítics al·legaven que la gravitació havia d'entendre's també com una força oculta, mentre ell sostenia que no feia hipòtesi sobre aquest tema.

Amb el temps va desaparèixer de la física el problema que representava suposar l'existència d'una força-causa, explicació i raó de la força-efecte efectivament mesurada; la «potència» la va substituir conceptualment en part i, finalment, després del descobriment de noves classes de forces existents en la naturalesa –calor, electricitat, magnetisme, cohesió i combinació química– l'energia ocupa, a partir del s. XIX, el que abans ocupava el concepte de força.

En l'actualitat, es considera que els tipus de forces existents en la naturalesa són quatre: les forces gravitacionals (de l'atracció universal entre cossos celestes, etc.), les electromagnètiques (que uneixen els electrons amb els seus nuclis i regulen l'agregació d'àtoms), les nuclears (de l'interior del nucli atòmic) i les anomenades forces febles (de l'interior de sistemes subatòmics). Cap d'elles pot actuar directament a distància i requereix, per a la seva aplicació, l'alteració de l'espai circumdant, anomenat camp de forces.