Opinió

(del llatí opinio, conjectura, creença)

Creença que es considera veritable, o almenys probable, per a qui la sosté, sense raons suficients (objectives) en què recolzar la seva veritat. Sempre s'ha distingit, al llarg de la història de la filosofia, entre coneixement i opinió, reservant per al primer la prerrogativa de ser veritable saber; l'opinió només és coneixement insegur i està sotmesa a l'error. Entre la simple creença, com a opinió no justificada, i el coneixement o saber veritable, està la creença racional, que és una opinió que es recolza en raons objectives. Encara que ja en Parmènides s'aprecia el començament de la distinció quan distingeix entre via de la veritat i via de l'opinió, va ser Plató qui va establir clarament l'oposició entre l'una i l'altra, similar a la qual existeix entre el món intel·ligible i el món visible, i la inferioritat de l'opinió respecte del coneixement veritable: l'opinió, (δόξα) doxa, abasta el perceptible i visible i és per això coneixement imperfecte, insegur, ja que pot ser veritable o fals, mentre que el coneixement de les idees o formes, del que veritablement és, és coneixement necessàriament veritable, episteme o noesi (veg. text). Aristòtil, en la mateixa línia de Plató, va fer clàssica la noció de ciència com a coneixement necessari i veritable, per oposició a opinió, coneixement que pot ser veritable o fals (veg. text). La característica de coneixement defectiu que se li assigna a l'opinió no ha de permetre'ns ignorar enfocaments contemporanis de filosofia de la ciència que consideren el coneixement, inclòs el científic, com una simple conjectura, que es defineix, no com a coneixement veritable, sinó com a activitat de criticar enunciats i teories, és a dir, com una creença racional (veg. text).

En psicologia social es distingeixen dos sentits d'opinió pública: la que es considera com a conjunt de creences més o menys estables, però capaces de progressar, fruit i resultat d'una vida social col·lectiva dirigida per la reflexió, i la que consisteix en una manifestació puntual d'actituds i creences, obtinguda mitjançant sondejos d'opinió, dirigits a mostres representatives de la població, estudiades mitjançant mètodes estadístics, introduïdes en l'estudi social per George Gallup (1901-1984) cap a 1930. El primer sentit d'opinió pública, el filosòficament rellevant, remet a la tradició liberal anglesa i il·lustrada que parla de les «lleis d'opinió», de Locke, d'igual dignitat que la llei divina o la positiva, o de l'acord o «opinió pública», segons Rousseau, que es manifesta preferentment en les assemblees i que és una noció més o menys propera a la de voluntat general, o de l'«ús públic» de la raó, en expressió de Kant, que ha de fer-se il·lustrada, això és, la raó que ha d'atrevir-se a pensar pel seu compte. La càrrega de reflexió crítica i lliure que la tradició liberal i il·lustrada atribueix a l'opinió pública a manera de consciència universal desapareix amb el temps i, amb l'arribada dels mitjans de comunicació de masses i les noves tècniques de comunicació, es torna summament influïble i manipulable. Karl R. Popper anomena l'atenció sobre el «mite del progrés de l'opinió pública» i fins a sobre els perills que aquesta opinió representa, quan no se sosté sobre la llibertat de pensament i la lliure discussió crítica (veg. text). Molt sovint, aquesta opinió pública emmalalteix del mateix defecte que la tradició atribueix a la simple opinió sense fonament suficient: és poc racional i acrítica, això és, conservadora i conformista.