Condicionament

Model d'aprenentatge, descrit inicialment pel fisiòleg rus Ivan Pavlov (1849-1936) juntament amb el psicòleg Vladimir M. Betcherev (1857-1927). Segons aquests autors, un estímul neutre, per si mateix incapaç de suscitar una resposta (incondicionada), arriba a suscitar-la (a condicionar-la), després d'haver-se associat a un estímul natural.

Pavlov va experimentar amb gossos, als quals, preparats de forma convenient en laboratori, feia salivar mitjançant la presentació de menjar. Estimulava, en concret, la salivació col·locant carn en pols sobre la llengua de l'animal, la qual cosa constituïa l'estímul natural (o estímul incondicionat), que provocava un reflex salival. A la seqüència «alimento en la boca-salivació» l'anomena reflex incondicionat. Va associar després a la col·locació de la carn en pols el so d'un timbre. D'aquesta manera, una mica abans de la presentació de l'estímul natural, feia sonar el timbre durant uns cincos segons i, seguidament (dos segons després), se li donava al gos aliment en pols. Va associar repetides vegades timbre i aliment en pols, fins que va assajar provocar la salivació sense lliurar aliment. [En el text (veg. text), pot analitzar-se el procediment experimental]. A la seqüència «timbre que substitueix a la carn en pols-salivació», l'anomena reflex condicionat; a la salivació resposta condicionada i a l'aprenentatge que s'ha produït, aprenentatge condicionat.

Un gos condicionat respon, per tant, amb la salivació a un estímul sonor, el timbre, al que abans de l'aprenentatge només responia amb una resposta natural, auditiva i d'orientació. El procés del condicionament és en esquema (essent E «estímul» i R «resposta»):

A aquest model de condicionament se'l va anomenar «condicionament clàssic», i Pavlov mateix va enunciar les seves lleis: de reforç i extinció. Una resposta condicionada es reforça cada vegada que s'associa un reflex incondicionat amb un reflex condicionat, i si l'estímul condicionat es presenta repetides vegades solament, la resposta s'extingeix fins a desaparèixer.

I.P. Pavlov

Pavlov va fer del reflex condicionat un model d'explicació de la conducta humana. Així, molts fenòmens adaptatius de la conducta humana poden considerar-se com reflexos condicionats, o actes reflexos, com inicialment els va anomenar Pavlov; en concret, així poden explicar-se les secrecions gastrointestinals, les alteracions dels vasos sanguinis, les palpitacions, les reaccions a la immunitat, els efectes de visió nocturna, la por a l'altura controlat i fins a les neurosis i les psicosis. Es tracta, en aquests casos, d'un veritable aprenentatge, és a dir, de connexions nervioses temporals que, per associació repetida, es consoliden o que, per omissió de l'associació s'extingeixen. L'extinció es considera un procés oposat d'inhibició condicionada.

Un segon tipus de condicionament és el denominat condicionament instrumental o operant, que es defineix com l'aprenentatge per a donar una resposta que és necessària per a aconseguir uns objectius concrets, com l'obtenció d'aliment o l'evitació d'un perill. En aquest supòsit, la conducta no està condicionada per un estímul anterior a ella, sinó per alguna cosa posterior que ella mateixa provoca, a saber, una modificació de l'ambient, o el resultat que es persegueix amb la conducta. Les investigacions empíriques sobre aquest tipus de condicionament es van iniciar abans fins i tot que els de Pavlov, en l'àmbit del conductisme americà, amb els experiments amb laberints, fets per W.S. Small, o amb gats, per I.L. Thorndike, veritable precursor del conductisme. B.F. Skinner pertany a la generació del neoconductisme, teoria psicològica directament influïda pel positivisme i l'operacionalisme. Skinner és, entre els neoconductistes, l'autor més influït per les teories positivistes i operacionalistes i a ell es deu el nom de conducta i condicionament operant.

B.F. Skinner

Skinner va treballar amb les anomenades caixes de Skinner: bàsicament espais buits tancats, dotats d'una palanca i una obertura per la qual se subministra l'aliment a rates o coloms famolencs que són a dins. Per conducta espontània, les rates o els coloms oprimeixen la palanca subministradora d'aliment, de manera que aquella acció concreta queda premiada amb el resultat, que per això mateix es diu reforç. La conducta és aquí operant, per oposició a responent, perquè no respon a estímuls que la provoquen, sinó que opera o realitza sobre l'ambient alguna modificació que dóna lloc a determinades conseqüències recompensadores. Si en el condicionament clàssic, l'estímul provoca les respostes, en l'operant és la resposta la que desencadena en l'ambient estímuls, que reben el nom de reforços (veg. citació i veg. text). Si el reforç està present en cada assaig, és un reforç continu; si és intermitent, parcial o intermitent. Si no s'associa un reforç a una conducta, hi ha extinció de la resposta. Amb aquest procediment bàsic de resposta condicionada operant, fundat més aviat en dades i observacions que en teories, i basat en la llei de l'efecte, enunciada per Thorndike, Skinner construeix no només la seva pròpia teoria de la conducta humana general, sinó també una proposta de control i planificació de la conducta social, de la qual la seva novel·la Walden dos n'és una exemplificació.