Etnocentrisme

Terme creat per W.G. Summer, en 1906, que designa la tendència a considerar les característiques de la pròpia ètnia, grup social, cultura o civilització, com a superior i model universal per tots els altres grups humans o civilitzacions, i que està a la base dels racismes, intoleràncies, chauvinismes i xenofòbies.

La major part dels primers estudis de l'antropologia cultural van estar fortament marcats per l'etnocentrisme, ja que, en general, concebien les societats primitives com a graons previs a la formació de la societat civilitzada (és a dir, europea, segons aquest punt de vista), que es prenia com a punt de referència. Des d'aquesta perspectiva, una bona part de les tesis de l'antropologia cultural vuitcentista i de principis del segle XX apareixen, de fet, com a producte del colonialisme. Per aquesta raó, Lévi-Strauss pot afirmar que una part de l'antropologia cultural és «producte d'un procés històric que ha fet que la major part de la humanitat estigui subordinada a l'altra i, durant el qual, milions d'éssers humans innocents han estat despullats dels seus recursos, en tant que les seves creences i institucions han estat destruïdes; molts d'ells, morts despietadament; uns altres, sotmesos a esclavitud o contaminats per malalties que els era impossible resistir. L'antropologia és filla d'aquesta era de violència; la seva capacitat per a avaluar objectivament els fets que pertanyen a la condició humana reflecteix, al nivell epistemològic, un estat de coses en què una part de la humanitat tracta a l'altra com a objecte». Per això, l'antropologia ha estudiat, en la pràctica, els «salvatges», «bàrbars» , els «primitius», els «ágrafos», les societats «arcaiques». No obstant això, la pràctica de la mateixa antropologia cultural, per la gran varietat de cultures que examina, apareix com el millor antídot contra l'antropocentrisme, i ha engendrat la noció de relativisme cultural.