Abstracció

 (del llatí abstractio, de abstrahere, separar, posar a part, treure, terme amb el qual el llatí medieval tradueix el grec aphairesis, que Aristòtil va introduir en el llenguatge filosòfic)

Operació de la ment que té per objecte separar, del que es fa present intuïtivament als sentits, una característica, essencial o accidental, que no existeix independentment del tot d'on s'ha separat, però que representa o bé la naturalesa d'un objecte o una propietat seva, o bé el que de comú hi ha entre diversos objectes, i per mitjà dels quals diem que entenem què són aquelles coses. El resultat de l'abstracció, l'abstret o l'abstracte, és el concepte o la idea en sentit tradicional; allò d'on s'abstreu és l'objecte o els objectes percebuts pels sentits. La primera teoria de l'abstracció la trobem en Aristòtil, qui l'oposa a la intuïció de les essències o captació directa de les idees per la ment, tal com fa Plató; ja que tota idea o tot concepte universal de la ciència ha de provenir d'alguna manera de l'experiència, els conceptes universals s'obtenen a partir de la inducció (έπαγωγή) això és, observant el que hi ha de comuna o semblant en diversos individus, o bé són resultat de l'activitat il·luminadora de l'enteniment agent, que capta l'essència de l'objecte en el que anomena imatge sensible. L'escolàstica medieval recorre a l'abstracció per a donar fonament al realisme dels conceptes, destacant el poder de la ment per a captar essències, i distingeix dues classes d'abstracció: la formal, que abstreu una perfecció o característica d'un individu concret (per exemple, la bellesa a partir d'un cos bell) i la total, que abstreu la naturalesa o essència d'alguna cosa física. En l'escolàstica tardana es valora de nou l'aspecte aristotèlic de l'abstracció obtinguda per inducció, amb la qual cosa es valora més el paper de l'objecte individual que el poder d'abstracció de la ment. Guillem d'Occam rebutja àdhuc tot coneixement que es degui a l'abstracció. L'empirisme del segle XVII destaca aquest mateix aspecte. Locke, per exemple, afirma que les idees simples, que ell distingeix en «sensacions» i «reflexions», són rebudes passivament per l'enteniment que les converteix en generals i abstractes quan separa d'elles les diverses circumstàncies concretes en què s'han produït (temps, lloc i altres idees concomitants); amb això, les idees preses de les coses particulars representen a totes les coses de la mateixa classe, amb el que abstreure no representa una altra operació mental que la d'atorgar un mateix nom a tot el que s'assembla.

L'abstracció, per tant, s'ha entès en la tradició de dues maneres principals: com un poder de l'enteniment, amb el qual es capta la naturalesa d'una cosa, o com a operació mental amb la qual es deixen de costat les característiques individuants de diverses coses per a prendre en consideració només el que és comuna a totes elles. En tots dos casos, el resultat de l'abstracció és alguna cosa general, comuna a molts objectes, que sol denominar-se concepte.

En lògica operació amb la qual, a partir d'una funció proposicional, d'una expressió predicativa o d'un enunciat obert, s'obté una nova expressió que sol interpretar-se com una classe. Així, de l'enunciat obert «x és una persona simpàtica» s'obté la classe de «les persones simpàtiques», o «la classe dels x que satisfan la funció proposicional "ser una persona simpàtica"».

L'operació lògica d'abstracció s'indica amb el signe lògic [math]\displaystyle{ \hat{x} }[/math] denominat operador d'abstracció.

(Veg. exemple ↓)

L'abstractor porta la variable lligada. Així: [math]\displaystyle{ \widehat{x} }[/math] (x és atleta), que es llegeix «la classe dels x que satisfan la funció proposicional 'ser atleta'», o «la classe dels atletes», o simplement «els atletes».

O bé: [math]\displaystyle{ \widehat{x}(Fx) }[/math], que es llegeix «la classe dels x que satisfan F», on F és «és atleta».

En psicologia s'estudia l'abstracció com a fenomen preferent per a conèixer què és el pensament. Normalment s'entén que tant l'abstracció com el concepte són una resposta apresa i constant davant una varietat d'estímuls diferenciats, que no forçosament han de posseir característiques comunes. El resultat d'aquesta abstracció és també el concepte o el pensament.