Autor:Wolff, Christian

Filòsof alemany, representant de la tradició racionalista alemanya originada en Leibniz, i màxim representant de la Aufklärung o il·lustració alemanya.

Va néixer a Breslau, i va estudiar teologia i filosofia en Jena. Va ser professor de filosofia i teologia a la Universitat de Leipzig. Recomanat per Leibniz va ser a Halle en 1706 com a professor de matemàtiques. Però aviat va començar a desenvolupar el seu propi sistema de lògica, metafísica i moral. Les seves posicions poc ortodoxes li van causar problemes amb els pietistes, que van aconseguir que Frederic Guillem I li expulsés de Halle. Refugiat a Marburg, va seguir el seu sistema filosòfic fins que el jove Frederic Guillem II li va restituir el seu lloc de professor en Halle, on va prosseguir fins a la seva mort dedicat especialment a la filosofia del dret natural. La seva obra, que de vegades és coneguda com a filosofia leibnizo-wolffiana, és més original del que aquesta etiqueta pretén, doncs abandona a Leibniz en molts aspectes. Especialment, rebutja la idea de la mònada entesa com a substància espiritual que substitueix a la matèria, i s'acosta a posicions més mecanicistes, ja que, per a ell, l'ordre del món, encara que segueix la leibniziana harmonia preestablerta, s'assembla molt a un rellotge o a una màquina. A diferència de Leibniz, tampoc accepta el ple acord entre filosofia i religió revelada. Però l'aspecte més característic de l'obra de Wolff és la seva activitat sistematitzadora de la filosofia i el seu afany de crear una terminologia filosòfica (que en bona part ha arribat fins als nostres dies). Divideix la filosofia en dues grans branques:

Aquesta classificació pressuposa la lògica com propedèutica, que, al seu torn, està basada en el principi de no contradicció, que actua també com principi de raó suficient. L'exigència bàsica de Wolff és la de constituir un mètode d'investigació racional orientat cap a la fonamentació (que va influir poderosament sobre Baumgarten, M. Mendelsshon, Kant i, en general, sobretot l'idealisme alemany), capaç de donar raó de cadascun dels passos i raonaments de la raó mateixa. Aquest procés de fonamentació ha de basar-se en el principi de no contradicció, encara que cal distingir dos tipus diferents de contradicció: a) en sentit fort: la referida a la deducció i a la ciència, pròpia del coneixement superior, i b) en sentit feble, la referida al coneixement inductiu que tracta de les relacions entre idees i fets històrics.

Com a filòsof il·lustrat va voler realitzar l'ideal de la Aufklärung a través del desenvolupament del dret natural, base de tot dret positiu. La seva influència va ser molt gran a Alemanya i tots els països de parla germànica, fins al punt que, cap a 1730, la major part de la filosofia acadèmica alemanya era wolffiana. Va desenvolupar una frenètica activitat i va publicar gran quantitat de textos que va escriure primer en alemany i, després, en llatí, ja que volia ser un autor obert a tot el gènere humà. D'entre els seus deixebles mereix destacar-se Martin Knutzen (1713-1751), que seria professor en Königsberg i mestre de Kant. Entre els seus adversaris destaquen P.L. Maupertuis i, especialment, Christian Crusius.

• Bibliografia:Obres de Christian Wolff