Diferència entre revisions de la pàgina «Substància»
De Wikisofia
m (bot: - tot quant experimentem + tot el que experimentem) |
m (Text de reemplaçament - "[[ser|" a "[[Ésser_/_Ser|") |
||
(4 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 5: | Línia 5: | ||
En l'ús ordinari del llenguatge, la naturalesa química d'un cos concebuda molt vagament o la naturalesa d'un assumpte, en oposició al que es considera secundari o accidental, però terme fonamental en la història de la filosofia tradicional occidental, oposat al també definit i precís d'[[accident|accident]]. En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], veritable introductor del terme en l'ús filosòfic, en principi, el real existent com a individu, encara que la noció varia al llarg de la seva obra filosòfica. | En l'ús ordinari del llenguatge, la naturalesa química d'un cos concebuda molt vagament o la naturalesa d'un assumpte, en oposició al que es considera secundari o accidental, però terme fonamental en la història de la filosofia tradicional occidental, oposat al també definit i precís d'[[accident|accident]]. En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], veritable introductor del terme en l'ús filosòfic, en principi, el real existent com a individu, encara que la noció varia al llarg de la seva obra filosòfica. | ||
− | En les obres lògiques, com les ''Categories'', són els individus, els organismes vius, als que anomena «un això» (τόδε τί, ''tóde tí)''), com a homes, animals, plantes, als quals anomena també «substàncies primeres» («allò que no es diu d'un subjecte»), en oposició als accidents, que són només «maneres de ser això» ([[Recurs:Cita d'Aristòtil 2|vegeu la citació]]). Però amb la introducció de les expressions de [[hilemorfisme|matèria i forma]], o d'[[acte i potencia]] com a elements fonamentals en l'explicació del [[canvi, moviment|canvi]], i en general amb la introducció dels diversos sentits de [[ | + | En les obres lògiques, com les ''Categories'', són els individus, els organismes vius, als que anomena «un això» (τόδε τί, ''tóde tí)''), com a homes, animals, plantes, als quals anomena també «substàncies primeres» («allò que no es diu d'un subjecte»), en oposició als accidents, que són només «maneres de ser això» ([[Recurs:Cita d'Aristòtil 2|vegeu la citació]]). Però amb la introducció de les expressions de [[hilemorfisme|matèria i forma]], o d'[[acte i potencia]] com a elements fonamentals en l'explicació del [[canvi, moviment|canvi]], i en general amb la introducció dels diversos sentits de [[Ésser_/_Ser|ser]], la noció de substància es torna més complexa. Així en ''Metafísica'', Aristòtil sosté el punt de vista que la substància és'' subjecte, essència ''i ''forma'', i fins canvia la terminologia anterior, de les obres lògiques, en anomenar «forma a l'essència de cada cosa, és a dir, a la seva entitat [''ousía'', substància] primera» ([[Recurs:cita Aristòtil 8|vegeu la citació]]). Per tant, substància és, en Aristòtil, tant el subjecte que no necessita una altra cosa per a existir (com és el cas dels accidents) i el substrat dels canvis accidentals, o l'[[essència|essència]] d'una cosa, o la forma, o acte, que fa que una cosa sigui el que és ([[Recurs:Cita d'Aristòtil sobre substància i l'essència|vegeu la citació]]). |
[[File:descar7b.gif|René Descartes|thumb]] | [[File:descar7b.gif|René Descartes|thumb]] | ||
− | La filosofia moderna va adoptar la noció aristotèlica (parcial) de substància com «el que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per existir» ([[Recurs:cita Descartes 12|vegeu la citació]]), encara que [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], com [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] | + | La filosofia moderna va adoptar la noció aristotèlica (parcial) de substància com «el que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per a existir» ([[Recurs:cita Descartes 12|vegeu la citació]]), encara que [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], com [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] ([[Recurs:cita Spinoza 4|vegeu la citació]]), matisen la noció a la seva manera. Segons Descartes, existeixen només dues substàncies, la material i l'espiritual, amb els seus [[atribut|atributs]] corresponents d'[[extensió|extensió]] i [[pensament|pensament]]. Spinoza la identifica, conseqüentment, amb l'única realitat, Déu o la naturalesa ([[Deus sive natura|''Deus sive natura'']]), afirmant un monisme. Amb l'[[empirisme|empirisme]] la noció entra en crisi i tendeix a desaparèixer. Primer, amb [[Autor:Locke, John|Locke]] la declaren incognoscible; és una [[idea|idea]] complexa que s'assigna a un substrat material desconegut, l'existència del qual se suposa, i se la substitueix per la doctrina de les [[qualitats primàries i secundàries|qualitats primàries i secundàries]], fins a desaparèixer convertida en una [[associació d'idees |associació d'idees]]: «col·lecció d'idees simples unides per la imaginació». És típicament empirista, tant en l'empirisme clàssic com en el contemporani, la consideració de la substància com un «feix» de qualitats, o un «flux», si es tracta de l'[[ànima|ànima]]; així l'explicava ja en el seu temps [[Autor:Hume, David|Hume]] (veg. [[Recurs:Hume: el jo 1|text 1]] i [[Recurs:Hume: el jo 2|text 2]]). |
− | [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] tracta la substància com una forma de conèixer els objectes de l'experiència, | + | [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] tracta la substància com una forma de conèixer els objectes de l'experiència, és a dir, com una [[categoria|categoria]], doncs tot el que experimentem ha d'entendre's com a permanent en el temps o no, igual com ha d'entendre's com a causa o efecte. No obstant això, l'ús de la categoria de substància més enllà de l'experiència, referida a [[noümen|coses en si]], com l'ànima, el jo, Déu, etc., no és més que una [[il·lusió transcendental|il·lusió transcendental]], i la seva justificació, un [[paralogisme|paralogisme]]. |
Revisió de 18:06, 14 maig 2020
(del llatí substantia, de sub, sota, i stare, estar, per tant traducció del grec ὑπόστασις, hypóstasis, allò que està sota, el suppositum, com el fonament, i sobretot de οὐσία, ousía, l'essència o entitat d'alguna cosa, per també de ὑποκείμενον, hypokhéimenon, el subjecte o el substrat)
En l'ús ordinari del llenguatge, la naturalesa química d'un cos concebuda molt vagament o la naturalesa d'un assumpte, en oposició al que es considera secundari o accidental, però terme fonamental en la història de la filosofia tradicional occidental, oposat al també definit i precís d'accident. En Aristòtil, veritable introductor del terme en l'ús filosòfic, en principi, el real existent com a individu, encara que la noció varia al llarg de la seva obra filosòfica.
En les obres lògiques, com les Categories, són els individus, els organismes vius, als que anomena «un això» (τόδε τί, tóde tí)), com a homes, animals, plantes, als quals anomena també «substàncies primeres» («allò que no es diu d'un subjecte»), en oposició als accidents, que són només «maneres de ser això» (vegeu la citació). Però amb la introducció de les expressions de matèria i forma, o d'acte i potencia com a elements fonamentals en l'explicació del canvi, i en general amb la introducció dels diversos sentits de ser, la noció de substància es torna més complexa. Així en Metafísica, Aristòtil sosté el punt de vista que la substància és subjecte, essència i forma, i fins canvia la terminologia anterior, de les obres lògiques, en anomenar «forma a l'essència de cada cosa, és a dir, a la seva entitat [ousía, substància] primera» (vegeu la citació). Per tant, substància és, en Aristòtil, tant el subjecte que no necessita una altra cosa per a existir (com és el cas dels accidents) i el substrat dels canvis accidentals, o l'essència d'una cosa, o la forma, o acte, que fa que una cosa sigui el que és (vegeu la citació).
La filosofia moderna va adoptar la noció aristotèlica (parcial) de substància com «el que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per a existir» (vegeu la citació), encara que Descartes, com Spinoza (vegeu la citació), matisen la noció a la seva manera. Segons Descartes, existeixen només dues substàncies, la material i l'espiritual, amb els seus atributs corresponents d'extensió i pensament. Spinoza la identifica, conseqüentment, amb l'única realitat, Déu o la naturalesa (Deus sive natura), afirmant un monisme. Amb l'empirisme la noció entra en crisi i tendeix a desaparèixer. Primer, amb Locke la declaren incognoscible; és una idea complexa que s'assigna a un substrat material desconegut, l'existència del qual se suposa, i se la substitueix per la doctrina de les qualitats primàries i secundàries, fins a desaparèixer convertida en una associació d'idees: «col·lecció d'idees simples unides per la imaginació». És típicament empirista, tant en l'empirisme clàssic com en el contemporani, la consideració de la substància com un «feix» de qualitats, o un «flux», si es tracta de l'ànima; així l'explicava ja en el seu temps Hume (veg. text 1 i text 2).
Kant tracta la substància com una forma de conèixer els objectes de l'experiència, és a dir, com una categoria, doncs tot el que experimentem ha d'entendre's com a permanent en el temps o no, igual com ha d'entendre's com a causa o efecte. No obstant això, l'ús de la categoria de substància més enllà de l'experiència, referida a coses en si, com l'ànima, el jo, Déu, etc., no és més que una il·lusió transcendental, i la seva justificació, un paralogisme.